Després d’una forçada abstinència originada per les obres de remodelació de la Fundació Antoni Tàpies, tancada i barrada, hi torno en un dia de plenitud solar i fortes expectoracions ventoses –i pensant, entre altres coses, en un escrit intimista i eixamplari perpetrat per l’Anna Portell Renom, veïna de can Vilaweb, i base, no en tinc cap dubte, d'algun conte golut i tendre, o bé d'una novel.la (...)
Arribo a les 11h. I em trobo amb un edifici més clar i diàfan, d’esbatanament generós. Atès que diuen que d’aquí poc hi ha excursió per visitar el “mitjó” de la terrassa, m’apunto, i en sóc l’únic, donada la poca afluència de públic a aquesta hora. Veig que la terrassa ha estat alçada, abans hi era
Satisfeta la meva curiositat, vaig a la planta -1. Allà hi topo amb escultures, pintures, llibres, que l’artista va adquirir i que han influït en el seu treball; és, comptat i debatut, un tast de la biografia artística i literària de Tàpies.
A continuació, m’escarxofo en la sala on projecten un exquisit i extraordinari film, d’una hora de durada, sobre el pintor barceloní.
En acabar, i ben sadoll de coneixements tapians, giro visita a la planta, amb obres relativament recents: força, color, esclat orgiàstic de la matèria, i una ben singular mirada sobre allò que ens envolta i que ens habita per dins.
El primer pis, presenta obres anteriors, que també són del meu grat, del pintor i dibuixant.
L’estada a la Fundació, després de 3 hores de visita homeopàtica, tranquil·la, “xucladora” de sensacions i plena d’idees, es clou amb la tercera planta. Allà, l’equip d’arquitectes que ha dirigit la remodelació ens en fa cinc cèntims amb plànols, dibuixos, esbossos, vídeos, i una mostra d’altres seus treballs forans –Nova York, Sevilla...-
Reconec, un cop més, el meu interès per Tàpies i per Miró –a qui Tàpies, al film, titlla de seu mestre-, artistes dels quals m’interessa aquell món tan especial, i propi, tan radical, i la forma que tenen, amb pinzell i amb la paraula, de manifestar-lo i fer-lo explícit.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
PD. Per cert, que la Fundació és dirigida per una francesa que parla català, el va aprendre en un temps prou ràpid. I que aquí, quan era la seu de l'Editorial Montaner i Simon, hi va feinejà el gran Jesús Moncada, un dels grans escriptors catalans (guaita, encara hi sento, entre aquestes parets i estances, el seu alè èpic i autobiogràfic; closca pelada i amb quatre rinxols mal posats, barba de paleontòleg, ulls amb ulleres grosses i de pasta, arcaïques, un dia voltant pel meu barri, quan anava, llavors professor d'institut, al centre de recursos pedagògics de Gràcia.
El dia que et vegi, t'hi penjaré.
Prepaaaara't...
Avui m'he desvetllat de cop. Ni cafè m'ha fet falta.
Ai, senyor! Quan un és tossut...
Pere