…, va rebre, el mateix fill del sr. Casal que n'era el director; la misteriosa desaparació del paquet amb els diners de l' Agustí de la bodega, la detenció dels agressors, el fet que no els hi trobessin els diners a sobre, l'enterrament del constructor, amic de la família que havia mort d'excés de colesterol.

El fill Casal, vulguis o no vulguis, s'havia entossudit a acompanyar sa mare al cementiri de Montjuïc, a l'enterrament. El pare Casal va haver de quedar-se a l'oficina, a atendre els clients que havien presenciat l'agressió, fer les escaients declaracions a la policia, anar a veure l'Agustí de la bodega i tranquilitzar-lo. Tot i que, en el moment de la desaparació del paquet, l'ingrés encara no s'havia fet, la caixa assumiria les pèrdues, l'Agustí no s'hauria de preocupar per res, només faltaria…, sí, sí, encara que ningú hagués vist ni comptat els diners, tothom sabia que eren cent trenta-tres mil pessetes, és clar, com cada divendres des de feia anys i panys.

A l'hora del dinar, en Paquito, que estava desganat va retirar-se a la seva habitació. Els pares van atribuir-ho a l'excés d'emocions que havia patit aquell dia. La mare l'havia trobat a faltar una bona estona, allà al cementiri.

—En plena cerimònia el nen ha desaparegut. Un quart d'hora més tard m'he tranquilitzat en veure que reapareixia. —Va explicar al seu marit mentre feien el cafè i després, més distesa, va afegir alguna anècdota sobre el sepeli— L'enterramorts era una mica poca-solta. La vídua ha volgut veure el difunt, durant uns segons, abans de l'inhumació i l'home, impacient va i li diu:
—què! ja l'ha vist prou? Doncs apa… al calàix!
—Això no és d'en Capri?, —va respondre el Pare Casal— com ens hem de veure!.

A primera hora de la tarda, el telèfon de cal Casal va sonar. Era el sergent de la policia de Sant Just. Comunicava al sr. Casal que, malgrat la contundència de l'interrogatori a la que havien estat sotmesos els detinguts, no hi havia hagut manera d'esbrinar res sobre els diners desapareguts. S'havien esfumat. Sí, sí…, els retindrien al calabós el màxim temps que la llei els hi permetés, calia donar-los un escarment…, eren uns bales perdudes, ja es veia a venir que eren carn de presó, aquests nanos… Sí, sí, és clar que els haurem d'alliberar… potser demà o a l'alba del dilluns… no tindrem més remei… sí, ja ho veu senyor Casal, és la llei… Per cert sr. Casal, diu que el seu fill no en sap rès oi?… No, no siusplau, en cap moment ningú a pensar que ell…, no és clar, és clar… adéu sr. Casal, records a la senyora.
—Coi de sargent! Ha insinuat que el nen podia saber alguna cosa dels diners —va dir a la seva dona indignat. El nen, des de l'habitació estant, ho va sentir.

El Paquito, es va mig endormiscar. La frontera entre els pensaments conscients i el mon dels somnis era cada vegada més tèrbola. La imatge del cinturó amb simbologia fatxa del seu pseudo-agressor se li barrejava amb la de les noies que ballaven ball pla i la de l'avi Casal que ara vestia d'excursionista, ara de trabucaire de Solsona i uns instants després es convertia en un esquelet vivent que entrava a l'Ateneu de Sant Just amb barretina i bevia vi negre d'un enorme porró. Recordava —això semblava que era un record conscient— haver vist l'avi en un restaurant d'Abrera bevent a galet d'un porró de grans dimensions. De sobte, l'esquelet ja no era a l'Ateneu sinó a l'oficina de la caixa ingressant un paquet de diners i un pinxo entrava al vestíbul amb un enorme cinturó, sivellat amb simbologia fatxa, a la ma i li etzibava una fuetada. L'avi-esquelet, en un instant es desfeia i es convertia en una muntanya d'ossos. Aleshores, però, ja no estava a la caixa d'estalvis sinó al cementiri de Montjuïc… un munt d'ossos i una barretina al costat d'un cau de conills.

Va decidir amb fermesa que aquells pinxos, que ara sabía que romandrien tancats fins diumenge o dilluns, mai no havien de veure aquells diners. Calia que algú els anés a recollir abans, algú que els utilitzés per una causa noble. Ell no s'hi veia en cor, de tornar sol al cementiri, li feia por trobar-se l'avi, estava anguniat, no volia veurel's, ni tocar-los mai més aquells diners. I menys, ara, que sabia que era en el punt de mira del sergent.
Va anar al garatge, va engegar la moto de trial i va començar a fer quilòmetres per Collserola. El trial era l'única cosa  que solia aclarir-li els pensaments, quan estava enterbolit.
 
Eixordant als quatre avis que la feien petar a la Font de la Bonaigua de Sant Just va dirigir-se cap a Can Fatjó i d'aquí, va enfilar cap al coll d'Espinagosa, al bell mig de la carena que uneix Sant Pere Màrtir amb el Tibidabo. Cap a les sis de la tarda vorejant l'Observatori Fabra va arribar per la Carretera de les aigües al punt més alt de l'avinguda del Tibidabo. Al final d'un caminet de cabra que baixava, entre brucs i argelàgues, fins a l'avinguda del Tibidabo, va parar el motor i, abstret en els problemes que l'angoixaven, es va embolicar un porro. Llavors va veure la parella que pintaven els murs de les cotxeres, va identificar la signatura de les pintades: Escamots de la Terra. També va veure com un cotxe-patrulla els interceptava. No ho tenia clar: era l'avi, que des del cel o l'infern, on coi estés, li donava l'oportunitat de redimir-se?
— Va, tant se val. —va pensar. I va arrencar la moto, a tota llet, cap a ells.


CONTINUARÀ: 15-L'inspector Poletti
NOTA: Aquest missatge s'autodestruirà abans d'un parell de mesos