El terreny natural de la pintura és la representació de la realitat, de la mateixa manera que l’abstracció és el terreny de la música i la significació ho és de la literatura.
Històricament, les obres plàstiques solien tenir un significat. Per a apreciar plenament, per exemple, l’Escola d’Atenes de Rafael, cal entendre l’escena que s’hi representa, però el valor artístic d’aquesta pintura té poc a veure amb la seva significació, igual com el valor musical d’una òpera no depèn del llibret.
Les arts visuals decauen quan prioritzen el vessant informatiu o simbòlic. Les imatges són poderoses (són capaces d’expressar percepcions que deriven directament de la vida i la natura) però, per a expressar conceptes, són més eficients les paraules. Leonardo pinta perquè considera que l’òrgan clau per a entendre el món és l’ull, no el cervell.
El problema és que els pintors del XVI i el XVII gairebé van esgotar la pedrera de la representació de la realitat i, com diu Perejaume, potser a l’artista d’avui només li queden per explorar els intersticis entre disciplines. Però l’escletxa entre pintura i literatura és un terreny poc agraït: la poesia visual de Brossa és interessant però és menys profunda que la pintura de Tàpies o la poesia de Riba.
“Sunyer, com a bon pintor, llegeix poc”, sentencia Josep Pla. En canvi Viladecans sol dir que la literatura li interessa més que
Tinc dubtes sobre el teu comentari referent al valor musical de l'òpera.
No és que el llibret afegeixi valor a la música, és l'habilitat del compositor per adequar la música al text el que fa que el conjunt sigui inoblidable.
El sextet final del primer acte de Così fan tutte o la mort d'Isolda, tot i ser tan oposats, en són bons exemples.