El director de cinema eròtic i pornogràfic Conrad Son és un home polifacètic: realitzador, actor, músic, presentador de televisió, organitzador d'esdeveniments... El seu proper desafiament és introduir-se en el món de la política. El motiu?: «El simple desig. En moltes de les meves pel·lícules he reflexionat sobre aquesta societat nostra, una societat d'individus que volen complir els seus desitjos de la manera més ràpida. Pel meu gust ja n'hi ha prou d'hipocresies: si vols sodomitzar una noia, perquè has de fingir que la vols conèixer, o que t'agrada donar-li la mà? Has d'anar directe al gra, i a veure què li sembla a ella. Si el rotllo de Reagrupament és donar pel cul el company a les primeres de canvi, com a la crisi que van patir el gener, aquest també és el meu rotllo».

Son no s'ha mostrat alarmat per les lluites internes dins el sí de l'entitat. Al seu parer, «unes quantes baralles són la millor manera d'aparèixer als mitjans. I no crec que perdem legitimitat per aquest motiu; si la gent encara vota els partits tradicionals, aquest no ha de ser motiu de preocupació». Però el cineasta sí que veu inconvenients en el flirteig inacabable entre Joan Carretero i Joan Laporta, als quals «difícilment veig treballant junts durant molt de temps. Pel que sé, la política és com el porno, i una mica com tot a la vida: a poc que puguis, comences fent mamades i acabes donant pel cul. Al final, un i l'altre xocaran per imposar el seu criteri. O per col·locar les seves amigues!». 

L'artista es mostra entusiasmat pels moviments que culminen en la creació de nous partits i plataformes independentistes. «I si Laporta es presenta per la seva banda, millor. Quants més serem, més riurem. Hi ha qui diu que oferir massa opcions electorals pot ser contraproduent, però em semblaria molt divertit que hi hagués un predomini de partits independentistes al Parlament, encara que sumessim pocs escons. Primer fem els partits, i després ja arribaran els vots per a tothom. ERC en va arribar a sumar molts, i si presentem més opcions es podrà crèixer. Poca gent volia beure batuts de soja o cerveses sense alcohol, i al final bé que s'han venut...», reflexiona.

El protagonista de Kovac es reivindica com una de les principals figures de la normalització lingüística exercida des del sector privat. Segons ell, gràcies a la seva tasca, les parelles més desacomplexades del país es comuniquen durant els seus afers més íntims amb frases com «fot-li que és de Reus» o «això és un túnel, i no el del Cadí». Tot això és motiu d'orgull per a l'activista, que confessa que «ja lluny dels rodatges, quan em follo a una noia que diu alguna d'aquestes coses, em poso com una moto. Però no per orgull personal: em poso com una moto pel país. Hi ha vegades en què pots fer petites coses per canviar la realitat que t'envolta, petits canvis que són poderosos. Un cop esgotada aquesta línia de treball, el pas lògic és continuar en la política». Son afirma que «he fet per Catalunya molt més que Laporta. El Barça sempre ha estat part de l'imaginari catalanista, i el president només ha aprofundit en aquesta identificació. Jo, en canvi, he iniciat un nou nínxol de construcció nacional».

La del cineasta és una aposta pel catalanisme en clau europeïsta, «perquè serà difícil avançar en el camí de l'autodeterminació sense complicitats al continent. I poca gent a Catalunya ha fet tant com jo per configurar una xarxa de relacions que vagi més enllà de l'Europa dels Estats i entri en l'Europa dels pobles i de les persones. En tota la meva catalanitat, m'he relacionat amb les hongareses Dora Venter i Sophie Evans, amb l'italiana Letizia Bruni, amb l'alemanya Maria Belucci... Això em fa ser la persona ideal per dur Catalunya a Europa. A més, ningú em pot treure draps bruts: tothom sap que sóc un faldiller, que estic en el negoci del porno, que m'agraden les festasses...». Per acabar, Son pica l'ullet als internautes: «amb mi a la Generalitat, no prosperaria una llei antidescàrregues».