«Hauria pogut la molt alta tensió evitar l'avaria de les 33 torres i 14 línies i subestacions de mitjana i baixa tensió que van causar l'apagada? Que m'expliquin com»

Josep M. Pena

Llegeixo, no sense escàndol, que Artur Mas ha declarat, davant d'un grup d'empresaris, que si el seu partit governa es faran totes les infraestructures que calguin. El context d'aquesta afirmació, gairebé no cal dir-ho, és la nevada de fa uns dies i el tall de subministrament elèctric que la va seguir, i l'objectiu final cal cercar-lo en la polèmica línia de molt alta tensió, i també en l'intent que aquella nevada, que tantes torres va doblegar, doblegui també el govern de la Generalitat, de la mateixa manera com s'ha intentat, amb resultat dubtós, que l'incendi d'Horta de l'estiu passat s'estengui a alguns departaments d'aquest mateix govern.

No dubto que, si la dreta pogués veure com es compleix, a finals d'any, el seu somni de recuperar les regnes del país, algunes empreses tindrien via lliure per dur a terme els seus projectes més contundents sense témer exigències mediambientals ni de planificació del territori que retallin les ales a determinades concepcions de la grandesa o el desenvolupament. Em costa de creure, en canvi, que aquestes innovacions que ens prometen o amenacen siguin d'alguna utilitat per als ciutadans o ciutadanes comuns, aquests mateixos que han rebut l'obsequi d'una setmana a les fosques per cortesia de la seva empresa de subministrament. Perquè el fet, mai no es repetirà prou, és que la línia de molt alta tensió no té res a veure amb el que ha passat a les comarques de Girona, si no és que pensem que les elèctriques han desatès de forma voluntària el manteniment de la xarxa per pressionar en favor dels seus objectius a llarg termini. Hauria pogut la molt alta tensió evitar l'avaria de les 33 torres i 14 línies i subestacions de mitjana i baixa tensió que van causar l'apagada? Que m'expliquin com.

No seria més lògic dir que un ensurt d'aquestes característiques té més a veure amb les peces petites, de les quals no es té cura, que no pas amb les grosses, que no incideixen en el subministrament a les poblacions i als domicilis? És raonable pensar-ho, però també sabem que la racionalitat sol cedir davant dels interessos econòmics o empresarials. No fa pas gaire, bona part del sector elèctric estava en mans públiques. Aleshores sí que hagués tingut sentit culpar l'administració de totes les incidències a la xarxa. En conseqüència, ara cal demanar responsabilitats als propietaris privats, i acusar el govern en tot cas de no haver-los vigilat prou, o d'haver-se venut allò que no s'havia de vendre. No em sembla que les crítiques de la dreta es formulin en aquest sentit. Per a ells, el govern –el govern d'esquerres– ha de ser fonamentalment l'ase dels cops, però mai el propietari ni el gestor de les infraestructures bàsiques del país. Imaginem-nos, encara que costi, una futura Generalitat de dretes. Instaria aleshores el govern central a recuperar el control d'Endesa, privatitzada a partir del 1988? Voldria aquest executiu que Red Eléctrica tornés a dependre d'algun ministeri, com abans del 1998? Ja ens podem imaginar la resposta. Un canvi de govern suposarà, segurament, tota mena de permisos i complaences per als projectes d'aquestes empreses, però no n'incrementarà el control públic, ni garantirà el corrent elèctric als ciutadans mentre no es faci un manteniment correcte de les línies de mitjana i baixa tensió. Ben segur que, aleshores, si hi hagués una tempesta de neu se li adjudicaria un significat polític diferent del que ara es pretén imposar, encara que les conseqüències reals fossin idèntiques.

“El Punt”, 20 de març de 2010