frechina |
diumenge, 21 de març de 2010 | 13:15h
Sempre anàvem a Xàbia de festa i avui
hem anat de dol. Se'ns fa molt estrany caminar pels seus carrers estrets
amb posat ombrívol i la gola en un nuc, uns carrers que abans eren com
un pronòstic de felicitat immediata i ara subratllen, amb la seua serena
bellesa, el dolor afuat de la pèrdua.
Ens ha deixat Pep Bas i la tosca de Xàbia s'ha recobert d'un dens tel de tristesa.
Recorde com si fos ara el dia que ens vam conéixer. Fou per mediació, com tantes altres coses, de Toni Torregrossa. Era l'11 de maig del 1996. Feia poc més d'un any que havíem inaugurat el café l'Infern a Massalfassar i havíem iniciat una frenètica activitat programadora que aquell dissabte de primavera es traduïa en un curset de danses gregues, a càrrec -òbviament- de Núria Quadrada i un concert d'una nova formació de la Marina, de la qual Torregrossa parlava meravelles: la Romàntica Alternativa del Saladar (RAS).
En arribar aquella colla de músics es produí un enamorament a primera vista: la RAS tenia, i té, com un dels seus principals actius, la franca bonhomia dels seus membres, una senzillesa i afabilitat que s'encomana a la seua música i la fa tan i tan encantadora. D'entre tota aquella munió de mirades afectuoses i somriures oberts, em vaig quedar amb la de Pep Bas, Coeta, amb qui endevinava complicitats més pregones.
(continua)Ens ha deixat Pep Bas i la tosca de Xàbia s'ha recobert d'un dens tel de tristesa.
Recorde com si fos ara el dia que ens vam conéixer. Fou per mediació, com tantes altres coses, de Toni Torregrossa. Era l'11 de maig del 1996. Feia poc més d'un any que havíem inaugurat el café l'Infern a Massalfassar i havíem iniciat una frenètica activitat programadora que aquell dissabte de primavera es traduïa en un curset de danses gregues, a càrrec -òbviament- de Núria Quadrada i un concert d'una nova formació de la Marina, de la qual Torregrossa parlava meravelles: la Romàntica Alternativa del Saladar (RAS).
En arribar aquella colla de músics es produí un enamorament a primera vista: la RAS tenia, i té, com un dels seus principals actius, la franca bonhomia dels seus membres, una senzillesa i afabilitat que s'encomana a la seua música i la fa tan i tan encantadora. D'entre tota aquella munió de mirades afectuoses i somriures oberts, em vaig quedar amb la de Pep Bas, Coeta, amb qui endevinava complicitats més pregones.
Sopàrem junts, un vora l'altre, i comencí a conéixer l'ideòleg que hi havia al darrere de la formació. El discurs de Pep delatava la seua llarga trajectòria com a mestre. No deixava passar cap oportunitat per fer pedagogia del que fos: de la seua música, de Xàbia, de la Marina. Pep parlava sempre amb un to deliciosament confidencial que te’l feia proper, absolutament entranyable. La seua conversa, independentment del context o el contingut, acabava fent-te sempre més ric.
Després aprofundírem la relació i l’amistat. Descobrírem el Saladar, fruírem dels assajos-sopar de la Romàntica a la seua caseta, escaldàrem pansa al riu rau de Tolo —pur i fort com una soca d’olivera i avui tan ferm davall l’aflicció—, bevérem la brisa incomparable que el mateix Pep destil·lava en alambí de coure, presentàrem el seu primer disc al nou local d’assaig, fundàrem l’associació Tramús, iniciàrem l’aventura de Caramella, compartírem mil nits de Cant al Ras, Festacarrer, Xàbia Folk, llunes d’agost junt als Banys de la Reina, pujades al Tradicionàrius o al Solc, nadales per Santa Llúcia, i altres tantes sobretaules on la seua conversa s’ensenyoria sempre plena de saviesa i atractiu —i, durant els darrers anys, una lleu i contagiosa malenconia.
Avui l’hem acomiadat una multitud d’amics a l’església de Xàbia i l’he trobat molt a faltar allà mateix, explicant-me, com de segur ho hauria fet, amb el seu aparell interpretatiu tan personal, els costums funeraris del poble, els seus particulars mecanismes de relació social, el perquè de tot plegat. El buit que deixa s’agegantava per moments a mesura que sonava la Muixeranga enmig d’un silenci corprés, o els seus amics de la Romàntica —Ximo, Quico, Sauro, Joan, Rafa, els dos Héctors...— i la banda de Xàbia interpretaven un Verges 50 esgarrat d’emoció.
Escolte ara el nou disc de la Romàntica —Casino Jalouse— del qual tantes vegades havíem parlat i fins i tot les seues melodies, alegres i desenfadades en la partitura, lluen un aire pesarós. Només la constatació que vam ser afortunats en conéixer-lo i el record dels seus ulls còmplices i transparents, del seu somriure càlid i esbatanat enmig de la conversa, alleuja una mica el desempar que ens aclapara.
Després aprofundírem la relació i l’amistat. Descobrírem el Saladar, fruírem dels assajos-sopar de la Romàntica a la seua caseta, escaldàrem pansa al riu rau de Tolo —pur i fort com una soca d’olivera i avui tan ferm davall l’aflicció—, bevérem la brisa incomparable que el mateix Pep destil·lava en alambí de coure, presentàrem el seu primer disc al nou local d’assaig, fundàrem l’associació Tramús, iniciàrem l’aventura de Caramella, compartírem mil nits de Cant al Ras, Festacarrer, Xàbia Folk, llunes d’agost junt als Banys de la Reina, pujades al Tradicionàrius o al Solc, nadales per Santa Llúcia, i altres tantes sobretaules on la seua conversa s’ensenyoria sempre plena de saviesa i atractiu —i, durant els darrers anys, una lleu i contagiosa malenconia.
Avui l’hem acomiadat una multitud d’amics a l’església de Xàbia i l’he trobat molt a faltar allà mateix, explicant-me, com de segur ho hauria fet, amb el seu aparell interpretatiu tan personal, els costums funeraris del poble, els seus particulars mecanismes de relació social, el perquè de tot plegat. El buit que deixa s’agegantava per moments a mesura que sonava la Muixeranga enmig d’un silenci corprés, o els seus amics de la Romàntica —Ximo, Quico, Sauro, Joan, Rafa, els dos Héctors...— i la banda de Xàbia interpretaven un Verges 50 esgarrat d’emoció.
Escolte ara el nou disc de la Romàntica —Casino Jalouse— del qual tantes vegades havíem parlat i fins i tot les seues melodies, alegres i desenfadades en la partitura, lluen un aire pesarós. Només la constatació que vam ser afortunats en conéixer-lo i el record dels seus ulls còmplices i transparents, del seu somriure càlid i esbatanat enmig de la conversa, alleuja una mica el desempar que ens aclapara.
Te n'has anat, Pep. no vaig poder ser a Xàbia per dir-te adéu. Vaig obrir massa tard el correu de Blai, el Mercuri del sindicat.
Tant se val, quasi millor així. Et veure sempre, quan passege per la Marina Alta, estimada i malmesa terra, on et vaig conéixer, a Pego, crec. T'escoltaré sempre quan escolte la Romàntica del Saladar o a altra bona gent que faça música per al cor i la tendresa. Conversaré amb tu sempre que parle de la nostra Escola Valenciana. I jo, igual que tu, parle del que parle sempre parle del futur, és a dir, de l'Escola Valenciana. El present és lletjot, ja ho sé, però tios com tu, l'alegreu, l'alegreu, sí, en contudent i tossut present. El passat és passat, no vull posar-me nostàlgic, però hi ha moments del passat claus, per exemple, quant et vaig conéixer a una reunió de mestres a Pego, que ningú em lleve eixe moment per res del món.
Una dolça melodia, un argument intel·ligent i màgic per seguir tirant cap avant amb l'Escola Valenciana, un plàcid paisatge mediterrani, l'oloreta de l'escola, un glop de moscatell, una bona persona ferma i digna seran, són, per a mi sempre Pep Bas.
Que sone L'ensalà, ballem, bevem, gaudim... Pep Bas, per sempre!
El nus a la gola, les putes llàgrimes, hòstia....
Es un escrit profund i tendre, expressa molt bé el nosaltres sentim, desolació, desconsol i sobre tot un buit desgarrador al cor i l'ànima. La música va allegerir eixe buit, tant a la plaça com al cementeri, vaixell de Gràcia i l'aurora foren l'ultim comiat a Pep " Per tu i amb tu viurem la vida".
Una abraçada