L'enyorança acostumada al present i als seu propòsits cobra intensitat. És metàl·lica traïció de la memòria, ferida lleu, ressó de l'ahir pausat en la distància.
Hi ha dies en que les coses són els llavis d'allò no pronunciat.
Hi ha moments massa lluny.
Hi ha instants en que no sóc més que un paistage de l'enyor...
Hola! Arribo al teu blog a través de relatsencatala i em trobo amb aquesta grata sorpresa, un blog de textos i sensacions. L'enyorança ens ensenya el camí a traçar i aquell que hem recorregut... malgrat hi ha moments que ens omple de melancolia. Continuaré passejant per aquest lloc web Una abraçada Judith
ens omple endins d'un paisatge nostre... del que hem viscut i seguim vivint dins la pell. Qui enyora és que ha viscut intensament... la superficialitat mai serà enyorada... Una abraçada!
Hi ha molts díes llunyans i molt llunyans i l'enyorança ben entesa és meravellosa. Recordar i fotografiar els moments, els instants i somriure de felicitat, uuff quin goig !! Sí, hi ha instants en que una no és més que un paisatge de l'enyor, però s'ho val. Bon diumenge !
I és preciós saber-se paistage d'enyor..el cor batega, et sents viva...tremoles...sents i saps que ets part d'un altre paisatge que hi ha enmig del passat, el present i el demà...ser enyor és acceptar la memòria i els records...si... Gràcies per la teua visita!!! Un abraçada!
L'enyorança ens ensenya el camí a traçar i aquell que hem recorregut... malgrat hi ha moments que ens omple de melancolia.
Continuaré passejant per aquest lloc web
Una abraçada
Judith
Una abraçada!
Recordar i fotografiar els moments, els instants i somriure de felicitat, uuff quin goig !!
Sí, hi ha instants en que una no és més que un paisatge de l'enyor, però s'ho val.
Bon diumenge !
Gràcies per la teua visita!!!
Un abraçada!