Vagi per endavant el meu reconeixement a la feinada feta per en Lopez Tena, no tant alhora d’organitzar consultes, aquí és un més entre milers, sinó alhora de fer arribar el discurs independentista, i les raons que el justifiquen, amb una claredat extraordinària i a públcs i sectors tradicionalment refractaris. Malgrat la seva militància a un partit amb el que he de ser inevitablement crític, i tot i les diferències ideològiques que segurament ens separen, en en camí cap a la independència, entenc que en Lopèz Tena, i tants d’altres com ell, estan, o hauríen d’estar, al mateix costat que la CUP.
I també em sembla molt encertat que posi sobre la taula el seu full de ruta, perquè només sobre propostes estartègiques definides, que concretin passos i etapes, podrem superar l’independentisme excessivament voluntarista i wishfull thinking en el que sovint caiem tots plegats.
Dit això, el seu full de ruta, presentat divendres al diari Avui, pateix, des del meu punt de vista, d’una excessiva tendencia, comprensiva en el seu cas, per mantenir-se fins a l’impossible dins dels marges de la legalitat vigent. És per això que ell proposa senyir-se a la nova llei de consultes populars i adaptar la pregunta del referèndum a allò que el marc legal ens permnet. Així doncs, no es tractaria de demanar a la ciutadania si volen un estat per a la nació catalana, sinó si estan d’acord en que el parlament de Catalunya inicïi els canvis legals necessaris per…. Ambdues situacions van a parar al mateix lloc, a Madrid, on poden autoritzar, o no, el referèndum i on poden, o no, aprovar els canvis legals proposatas pel parlament. I si tot plegat es fa estrictament des de la legalitat vigent, sense qüestionar-ne la seva legitimitat, ens podem trobar com en Juan José –Ibarretxe- arribant al Congreso amb molta dignitat i fent les coses jurídicament impecables, però sortint-ne amb les mans buides i sense pla B.
Treballar, mentre sigui possible, dins la legalitat està molt bé –de fet ja ho fem-, però l’independetisme no pot vendre duros a quatre pessetes; cal que parlem clar a la gent i els diguem que tard o d’hora caldrà fer un gest de força, que el xoc de legitimitats és inevitable, que la cosntiutució és un marc legal inacceptable i que la mobilització popular i el compromís cívic polític són indispensables.
Ja se que en Lopez Tena també ho diu això, més o menys, però sobre-valora, penso, l’aspecte legal de la qüestió, quan el què serà decisiu, al final, serà la voluntat política, la força democràticament expressada i la capacitat, individual i col.lectiva, de prendre riscos. La lluita, en déiem, de tot això, abans.
El fet que intenti recórrer al l'argument d'autoritat de citar Mao pensant que a uns rojos com nosaltres ens impressionarà, a l'estil d'aquells debats rabínics que tenien els partits revolucionaris fa anys no deixa de ser entendridor (i de demostra com de poc coneix la realitat actual de l'esquerra independentista)... S'ha de dir que si això fos seriós (que no ho és, a ell li importa un rave si donem suport, simplement li molesta que algú li qüestioni l'estratègia de no ruptura i el lideratge) reclamaria interès en un pacte per les dues bandes, i no l'exigència d'acceptació de les seves directrius sense discussió.
Anant al cas xinès (per simple interès històric ja que per altra banda és prou diferent del nostre) la col·laboració fou estrictament militar d'acord amb uns acords que lligaven les dues parts, i el PCX sempre va mantenir la seva força i organització pròpia, a més de la seva pròpia estratègia a llarg termini entre els camperols, repartint les terres i enderrocant els terratinents en les zones alliberades per ells, de manera que quan van expulsar els japonesos i els del KMT van intentar liquidar-los els van escombrar ràpidament... és curiós com l'exemple xinès s'ha utilitzat tant sovint per justificar pràctiques que hi tenen ben poc a veure...
2.- Mao Zedong no és propietat de l'esquerra independentista catalana, a ningú excepte a vosaltres li importa si és per a vosaltres o no un argument, d'autoritat o no. El pensament és lliure, és a disposició de tothom. No són els rojos els amos del pensament Mao Zedong, ningú no ho és.
3.- Per guanyar un referèndum no s'han de sumar forces independentistes, s'han de sumar vots.
Tot i això, una certa organització (direcció) és inevitable, així com plantejar la diemensió socio-econòmica (política, de fet) del procés. Una qüestió inevitablement present, tan si s'explicita com si no.
Salut
M'hi afegeixo, jeje...
Jo dec ser "capitalista" crec en lo de l'oferta i la demanda, si hi ha una pila (50% i ni caldria el 50!) que demana la independència, trqnauils que la tindrem, fins llavors, podem anar fent "apunts", debats i filigranes judrídiques (a algú -de debó- li importa si el govern espanyol acceptaria -o no- un referèndum si no som capaços de proposar-lo?)
en fi, quan augmenti la demanda no patiu -patim- que l'oferta augmentarà.
Venga, que sóc dels que pensa que la demanda (i l'oferta) han pujat molt en poc temps...
Salut
En tot cas, entens millor ara la darrera frase del meu primer comentari?
El meu full de ruta no va a parar a "Madrid", sinó a impedir que "Madrid" pugui impedir el referèndum, fent impossible o irrellevant la seva negativa, o innecessari el referèndum:
"Cal reforçar al màxim el procés oficial de convocatòria del referèndum, on el govern espanyol no n’ha d’autoritzar ni pot impedir res: l’aprovació pel govern català, pel Parlament, per centenars d’Ajuntaments, i les signatures de centenars de milers de ciutadans, poden fer impossible o irrellevant la negativa del govern espanyol. De fet, si a un Govern i un Parlament elegits per fer la independència s’afegeix la signatura en favor del referèndum de la majoria del cens electoral, ja no cal celebrar-lo, perquè acredita urbi et orbe que la voluntat majoritària dels ciutadans és la independència.
És aquest l’escenari òptim, la promoció i assoliment de l’Estat propi des del Govern i el Parlament, on la majoria hagi estat prèviament elegida per a la independència, reforçats pels Ajuntaments i la mobilització i iniciativa popular. Només des del govern es pot actuar internament i internacionalment per fer efectiva i reconeguda la voluntat d’independència de la majoria, si s’esdevé, i al capdavall és Estat independent el reconegut com a tal per altres Estats. No és la posició actual ni del Parlament ni del Govern."
És anar de la llei a la llei, passant per la llei, desplaçant la contradicció principal de la legalitat a la voluntat política: la lluita.
L'estratègia legalista pot traslladar la contradicció, o no, al terreny de la lluita política. Això dependrà d'una multitud d'altres variables que, de moment, no tenim sota el nostre control sinó que, majoritàriament ells tenen sota les seves mans.
Potser t'aniria bé rebaixar aquest to que gastes i estudiar una miqueta més de política comparada per veure en allò en el que anem coixos per a que una "estratègia" com la teva pugui tenir un mínim sentit.
Els líders són necessaris quan tenen alguna cosa al darrera. Sense res al darrera no són líders, són il·luminats. Alguns amb una retòrica brillant, altres no. Uns fan el ridículen públic i altres no però al final tots acaben allà mateix: al fracàs.
De part teva, a més de crítiques i desqualificacions, alguna proposta i/o idea? Si pot ser, amb sentit (encara que sigui mínim) i concreta.
En tot cas, Alfons, t'asseguro que la CUP s'implica incondicionalment en els referèndums, sense provar d'imposar cap programa concret, si més no aquí a Manresa i als llocs que jo he pogut seguir una mica. De fet, tampoc tenim massa cap programa per imposar, però aquest és un altre problema.
I pel què fa al sentit més general de l'escrit i dels comentaris posteriors, el que pretenia dir, en definitiva, és que la independència no la guanyarem als tribunals, sinó, sobretot, al carrer i en la política, sense que això, evidentment, impliqui oblidar la dimensió jurídica del procés. És, tal com indica el títol, una qüestió de proporcions i prioritats.
Salut
Són preguntes ingènues d'un ingènu i sofert militant que no creu massa en els favors legalistes, més que res per manca de referents històrics més enllà de Montenegro i Kosovo.