AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Oportunitats perdudes, ocasions fugaces, despropòsits sense sentit als que no trobem el què. El dó de la inoportunitat n'és el més comú, petites frustracions diàries ens aclaparen i les arrosseguem i amunteguem al nostre cervell mentre anem fent d'un gra massa fins que omplim la pica i senzillament ens col·lapsem o ens hi vessem.
Aprendre
a integrar-ho tot plegat, sense que l'estrés que ens provoca ens faci
gaire mal és una disciplina gens acadèmica (vull dir que no l'aprenem
en cap escola) i que poc té a veure amb l'art de l'evasió, tot i que a
voltes es confon prou sovint.
Potser
allò que ara mateix ens sembla tot un cúmul de petits detalls que fan
que una cosa no surti com voldríem, a la llarga se'ns rebel·la com
necessari perquè d'altres coses en principi no previstes puguin
ocòrrer, i si és per a bé, més bé encara.
O potser aquests petits
detalls canvien el curs dels esdeveniments i mai podrem saber si allò
només era necessari dintre de la nova seqüència temporal creada amb el
canvi, o si realment estava "predestinat" a ser així i tot estava
perfectament calculat i formava part d'un pla magistral, que no abastem
a entendre.
Si davant la possibilitat de fer A ó B, per una
qüestió d'atzar fem B i degut a això finalment succeeix C (per un
relació causa-efecte) i un cop ocorregut C el considero (C) com una
cosa desitjada i n'estem contents, en acabar de produir-se C, sempre
podré pensar: l'error o l'atzar que ha fet que finalment faci B i allò
m'ha portat a C, no era realment un error, era una necessitat i s'havia
de produir sí o sí, perquè C (que és bo) s'havia de donar de totes,
totes.
Però i si C només era una de tantes alternatives
possibles i tant se valia objectivament una que altra? I si la
importància que li donem és només relativa i a més vé condicionada pel
sol fet que és la que hem viscuda i no coneixem les altres?
No
hi ha manera de saber quines són les altres seqüències possible o la
diferència entre una decisió o altra, i menys saber si realment son
"errors" gràcies als quals o per culpa d'ells canvia un curs lògic, o
per contra el curs lògic dels esdeveniments no era el que havíem
previst en inici, sinó el que finalment s'ha produït, i l'error n'era
un element necessari.
O tanmateix, potser els transcursos dels
esdeveniment realment juguen en una permanent negociació i
renegociació i cada petit gest o detall té en si mateix la càrrega i la
potencialitat d'acabar definint-se o redefinint-se cap a un cantó o un
altre i modificar constantment la realitat.
Però, de cop i volta
tenim la certesa intuïtiva que allò que passa havia de passar, que tot
ha ocorregut perquè aquella circumstància es produeix, i llavors totes
les elucubracions filosòfiques deixen de tenir importància. I potser
aquesta certesa intuitiva sigui tanmateix fruit d'un parany dels
sentits o les percepcions, potser sigui només il·lusori, però qui ens
pot assegurar que la percepció i la il·lusió no formen tanmateix part
d'allò que diuen (?) la realitat?
Normalment
creiem que la irrealitat és una cosa coneguda - el centaure, la sirena- que no
pot existir (altrament no ens podríem imaginar la irrealitat en abstracte) però
desconeixem (perquè no es representable en imatges) les sensacions fins que les
percebem. I aleshores la pregunta clau es respondre si les sensacions son
realitat amagada o simplement percepció sensorial.
Jo diria que perquè es pugui
donar la sensació hi ha d'haver una realitat desconeguda que no es possible
percebre sinò com a sensació, i aquesta ens obre la porta cap a un altre
coneixement que va mes enllà que el simple canvi de punt de vista.
Aquest procés de coneixement a través de les sensacions ha salvat o alimentat sovint, decisions, experiències i coneixences, que a ulls de la raó més assenyada no tenien sentit. I és aquest coneixement sensorial el que diferencia la nostra "irracionalitat" pròpia (allò que no podem explicar els altres) de la
racionalitat dels qui ens veuen des de fora, i amb la bona intenció que els hi
suposem, ens aconsellen deixar de banda realitats massa intrincades.
El refranyer popular n'està ple d'expressions al respecte, i com per art de màgia allò que filosofant ens sembla tant rebuscat, la saviesa popular ho defineix per gràcia sovint de la metàfora, l'analogia i la síntesi, de manera concisa i clara. Deia la meva àvia (i la de molts, suposo) que "el corazón tiene razones que la razón no tiene" i amb aquesta frase resumia sense saber-ho dècades de teoria de l'empirisme, i s'enfrontava a tota una legió de racionalistes més purs.
I diu la meva tia sovint: consejos vendo que para mi no tengo... Explicant de manera clara que des de fora les situacions són vistes de molt diferent manera i la lògica interna pròpia s'escapa sovint a la vista d'aquells que ens volen aconsellar, i que d'igual manera ens passa a nosaltres quan intentem aplicar-nos fòrmules màgiques i estàndar des de la lògica comuna, a allò que només hem pogut percebre a través dels sentits (inclós el de la intuició, que és potser el que es troba més a cavall entre "el cor" i el "cervell")
Sentencia el saber popular que tot passa per alguna raó, per algun motiu... raons i motius (pensament i motivació) i potser només ens cal ser conscients i percebre quin és el paper que hi volem jugar, i quin és el nostre lloc, que com diu també la saviesa del carrer: el temps ja ens hi posarà... (o no)
Encara que el que dic es pot extrapolar a molts contextos o situacions. Pel que fa a la teva actuació d'ahir (molt respectable) no em toca a mi valorar-la, ja que la cosa no anava amb mi directament, jo només en sóc "mediadora" (per qüestió merament geogràfica, és a dir: sóc al mig, però no pretenc pas "mediar" res que la gent no vulgui) d'una situació que ni tan sols sé si existeix.
No hi pensis més del que cal, que no té major importància que la que li vulgueu donar. Però com deia la meva tia "consejos vendo que pa mi no tengo" i per tant val més que no aconselli res, que tothom ja és prou gran per saber el que es fa o deixa de fer. Resumint: Xe! Que ja us ho fareu!!! he, he, he, :-p
Però per a la teva tranquil·litat (sí és que això té alguna propietat tranquilitzadora) no havia pensat pas en l'anècdota d'ahir en escriure el post, són només reflexions que si fa no fa m'he fet sempre, i ara les he posat per escrit (d'una manera una mica embolicada, ho reconec) i les he volgut compartir.
Bé, i per si demà no me'n recordo, que tinguis un bon dia de Sant Josep i que gaudisques de la cremà... Xe, i per molts anys!!
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Crec que ahir vaig actuar i decidir la manera de com calia fer-ho.
Amb la corretja ben nugada als pantalons.
Un b7.
Encara que el que dic es pot extrapolar a molts contextos o situacions. Pel que fa a la teva actuació d'ahir (molt respectable) no em toca a mi valorar-la, ja que la cosa no anava amb mi directament, jo només en sóc "mediadora" (per qüestió merament geogràfica, és a dir: sóc al mig, però no pretenc pas "mediar" res que la gent no vulgui) d'una situació que ni tan sols sé si existeix.
No hi pensis més del que cal, que no té major importància que la que li vulgueu donar. Però com deia la meva tia "consejos vendo que pa mi no tengo" i per tant val més que no aconselli res, que tothom ja és prou gran per saber el que es fa o deixa de fer. Resumint: Xe! Que ja us ho fareu!!! he, he, he, :-p
Però per a la teva tranquil·litat (sí és que això té alguna propietat tranquilitzadora) no havia pensat pas en l'anècdota d'ahir en escriure el post, són només reflexions que si fa no fa m'he fet sempre, i ara les he posat per escrit (d'una manera una mica embolicada, ho reconec) i les he volgut compartir.
Bé, i per si demà no me'n recordo, que tinguis un bon dia de Sant Josep i que gaudisques de la cremà... Xe, i per molts anys!!
B7s !!*!!