Encara em queda la música, com d’uns intermezzi confegits, d’aquella virtuosa de les distàncies curtes del relat que després d’enfilar una sèrie vertiginosa de situacions plenes de fetes fonamentals i ínfimes —troballes, matrimonis, fracassos, viatges, separacions, èxits, robatoris, amistats perilloses, assassinats, desolacions, tresors ocults, traïcions, batalles, grans amors, xantatges i victòries amb personatges entendridors, violents, sense cap, negres, seductors, esqueixats, sensuals, carismàtics i ocupant cadascun el seu lloc exacte de la faula—, que em deixaven les percepcions enravenades amb tota una sèrie d’imatges abstractes, boiroses i terriblement concretes que xifraven el de sempre: un destí. Va ser entre els somieigs amb els quals rememorava la cantarella de la padrina quan vaig rebel·lar-me contra el destí. Un fat per la saviesa del qual la padrina experimentava el respecte més absolut sense témer-se’n que, per mor de l’atzar que guiava els seus actes, era un mecanisme força inhàbil, ben retorçut. A la biblioteca de mumare vaig trobar un llibre d’Adalbert Stifer, un autor austríac del XIX, que em va donar la clau d’allò que ha estat la part essencial dels meus treballs i dies: desencriptar els enigmes del món en allò que és infinitament petit. Veure el món en un floc de neu, enrevoltar allò que sempre se’ns escapa, trobar el punt de ruptura que és el de soldadura. Ha passat alguna cosa que no arribes a conèixer què és, que no pots caçar, que no pots veure i saps que hi és, esperant-te perquè t’escolis com el ciment fresc per l’abeurador que uneix dues peces de marès de vint i les casis indissolublement abans que el temps comenci a convertir-les en un sol munt d’arena fina que el vent finalment escamparà.

La pregunta que volia a fer a mon pare sempre era la mateixa. No m’interessava tenir notícies de la fundació clandestina de la Falange a Palma, dels exercicis de tir a la possessió d’un aristòcrata, de les inflamades proclames contra la República, el comunisme i l’anarquisme, de les bombes que tiraren en els locals d’Esquerra Republicana i de la impremta d’El Obrero Balear, de la llarga nit del desset al devuit de juliol del 36, vetlant l’esclat del Movimiento Salvador de España. No m’interessava saber tots els càrrecs que va anar acumulant dins l’escalafó dels jerarques que movien els poders en temps de guerra. No m’interessava que hagués salvat els tres germans de la padrina que foren detinguts per republicans i un amic seu d’infantesa que el va venir a visitar amb regularitat d’esclau tota la vida. La pregunta que volia fer a mon pare era sempre la mateixa senzilla, clara i llampant: Quants d’homes matares en aquells primers mesos en què vares dirigir una de les maquinàries d’extermini més ben lubricades de les que funcionaven a Mallorca? Li volia demanar quan tornàvem de combregar els diumenges i les festes de guardar. Li volia demanar el dia de Nadal quan venia tota la família a agrair la protecció del patriarca. Li volia demanar quan presidia aquelles concentracions d’exaltació del Caudillo, de la bandera espanyola i dels vint-i-cinc anys de pau franquista. Li volia demanar quan acabaven de destapar una placa que duia el seu nom. Li volia demanar després d’aquells capvespres en què havíem de resar els interminables rosaris del pare Peyton en família. Li volia demanar quan es feia vell i el veia com s’anava esbucant per dedins d’una forma tan lenta com inexorable. Li volia demanar quan tornàrem de l’enterrament de mumare, morta d’una embòlia sobtada. Li volia demanar quan aquella malaltia de la pell, que cap especialista no va aconseguir detenir, li convertia tot el cos en un geografia de berrugues vermelloses i purulentes que calia operar seguit seguit i que el feien amagar-se i no voler veure ningú. Un home que sempre havia comandat, un home independent que havia dirigit el seu destí, que havia travessat el segle XX de triomfador absolut es veia reduït a la indignitat del mesell que se separa de la vida social i s’enforinya en el lloc més fondo i solitari del seu ésser i de la seva casa. El guerrer vençut. Li volia demanar quan ara el trobava plorant i bavant en la seva biblioteca, presidida per les imatges de Franco, Hitler i Mussolini en tres quadres gegantins i formada pels volums de tots els pensadors que justificaven la seva guerra i la seva vida. I no vaig tenir mai el coratge de burxar les seves orelles amb aquell interrogant que em barrinva les entranyes com els claus ganxos que sustentaven els seus àngels exterminadors.

 Sempre he sabut que era un narrador poc fiable encara que els meus lectors m’han concedit la virtut de la versemblança. No ho acab d’entendre. I ara, quan faig servir els meus pensaments per a aquesta confessió d’un matí, dos dies després de la teva mort, mon pare, quan l’onada d’aire fred del nord duu la neu fins a la vorera de mar mallorquina, quan he tornat de veure com han aixecat la creu de ferro i han arrabassat l’àguila franquista de la tomba familiar del cementeri completament blanc, amb una incandescència de neu tan real com si fos pur artifici en aquests temps de març, per un altre atzar del destí, em trob entre les lletres, aquestes, dins un trencaclosques en què cap peça no s’ajusta amb l’altra. El temps al qual pertany és d’una altra natura que no té res a veure amb l’actualitat. Em sent empresonat entre les paraules i lluit contra el seu encant tòxic. S’acosta el moment més temut, quan hauré de dir la troballa, el descobriment, la resposta. I em manca la veu, i el cor s’accelera en unes taquicàrdies perilloses, i el cap es llança a imaginar situacions tan terribles que tot d’una la fosca benfactora les esborra com la pluja lenta que cau damunt la neu l’esborra a poc a poc i deixa a la vista les plantes i els arbres del jardí que surten d’aquella pel·lícula gelada lluents i envernissats per uns restauradors perfectes.

Sé que em perd entre els mots, entre els temps verbals de les frases, entre la vaguetat dels sentiments que voldria que quedassin clars i s’embullen orbs i ombrejats entre clapes de refulgències encegadores. Necessit una serenitat i una lucidesa que em són desconegudes. L’opacitat del meu text em resulta descoratjadora. Basta! Un sol gest. Quan vaig tornar de l’enterrament només duia una idea fixa. Oblidar. Esborrar. Destruir les ferides del passat. Que som de beneit! Quin infantilisme em remenja! Va ser llavors quan vaig anar a la biblioteca de mon pare per retirar aquells tres quadres dels dictadors, dels malanats, que sempre m’havien espiat, que sempre m’havien torturat, que havia vist sempre com l’encarnació més òbvia del mal... no, no... el Mal no és objecte de fe, mon pare... No va ser fàcil despenjar-los perquè estaven ben encaixats als buits corresponents de la boiserie, però era tan forta la meva ànsia que vaig tallar-los amb ràbia, primer de tot amb uns cúters que havia trobat rebostejant febrós dins el calaix dels embulls i després amb esqueixos violents. I fou quan queien cadascun dels llenços d’aquells inventors de la megamort quan vaig descobrir que amagaven tres caixes fortes gens dissimulades. No em va estranyar. Tampoc no vaig tenir cap problema per trobar les claus, que eren dins l’escriptori de persiana del despatx en unes capsetes on hi havia escrita amb la lletra ganxuda de mon pare els noms dels seus tres herois. Quan vaig obrir la primera caixa forta i vaig veure que estava ocupada per un gran pot de vidre de forma cilíndrica no em vaig estranyar gens. Mon pare sempre havia estat un col·leccionador d’animals embalsamats. Però quan vaig il·luminar aquell cilindre ple d’un líquid llefiscós vaig veure de què es tractava. Eren orelles humanes. Orelles de tota casta i condició que tenien tatuades amb lletres confuses els noms de persones. Ja podeu imaginar el que hi havia dins els dos altres pots de la mateixa mida i amb el mateix formol. Mon pare, finalment tenc les teves paraules guardades dins les orelles i les teves darreres voluntats conservades dins els òrgans que a tu t’havien mancat per ser un home com cal. Per part meva, pots afegir-te a la llista dels xorcs!