Hi ha moments en què un hom s’asseu a la terrassa i, tot mirant la neu, deixa que el cap voli i viatgi al seu aire.
En aquests moments, que solen coincidir amb la pipa als llavis i un didalet de ratafia com a bona companyia, hom torna a Portbou. Hi torna per veure passar trens que s’endinsen en les entranyes de la terra per sortir ja sia a Cerbera, ja sia a Colera. Hom es veu vora mar, fent el got en una terrassa en joiosa companyia excursionista. Hom s’enfila després a recordar Walter Benjamin abans d’emprendre el camí del coll de Belitres i el Querroig.
Un Querroig que es torna Cotopaxi i després Balaitous i, fins i tot, Vignemale abans de caure en Matagalls que, avui, amb les restes de neu que en cobreixen les llomades, és més Montblanc que mai.
I és que, quan un ho ha vist tot, el pensament li presenta unes imatges nítides de cada muntanya i se succeeixen com diapositives en el cervell. Cadascuna amb el seu grau d’esforç i la seva altivesa de gegant adormit. Com aquest Matagalls d’avui que, vist des de Viladrau, se m’apareix com el gran Montblanc vist des de Chamonix. Efectes bells d’una nevada històrica, una nevada que, pipa als llavis i didal de ratafia al got, veig com fa saó en la terra del tros i em fa pensar amb el treball d’hortolà que, potser, m’ocupi reposades hores.
Enguany, les collites d’aprop se succeiran amb les de lluny, i les imatges del Sahel i del Sahara que encara no he vist es barrejaran amb les dels cims del Pirineu, els carrers de Barcelona, la mar que trenca les ones en maridar amb el Cap de Creus..., i, com a remor de fons, els sons d’aquell desert verd que alguns diuen que és la millor descripció que es pot fer de l’Amazònia.
No sé perquè, però un nuvolet de fum em mostra una ciutat mauritana amb els colors i el perfum de Mindo. Mindo és verda i la ciutat mauritana d’un roig de posta de sol encesa.
I segueixo voltant sense moure’m de casa. Segueixo aixecant-me pels camins recorreguts i pels que encara hauré de recórrer. I somric en fer el darrer glop de ratafia i m’extasio amb el fum de la pipa llarga, tot just quan el sol es pon a Ponent i m’hi identifico en el nostre comú nomadisme.
