Aquest llibre d’Antoni Clapés,
publicat per l’editorial Meteora, acaba de rebre el premi Josep Maria Llompart
dins els premis Cavall Verd de Mallorca, un guardó que premia cada any el
millor llibre de poesia en català. Per celebrar-ho, publiquem a El violinista
celest la crítica d’aquest llibre apareguda a la revista Serra d’Or, i reproduïm
l’excel·lent article de Bartomeu Fiol publicat al Diari de Balears...
Hi
ha moments en poesia en que les alternatives es transformen en una categoria
vàlida per explicar el que està passant en la literatura d’un país. Va ser el
cas d’un autor com Josep Maria Sala-Valldaura dins la generació dels 70, qui
ens oferia un full de ruta distint al dels seus companys d’època.
Sala-Valldaura continua marcant amb les seves publicacions un camí que es manté
a la vegada integrat i al marge de la poesia més oficial. 
Un
cas semblant és el del poeta Antoni Clapés, home d’una cultura que ratlla
l’atreviment, poeta i traductor, al temps que un dels editors més innovadors de
l’actual panorama. Deia Cortázar que traduir era un exercici impagable i
necessari per a un autor i Clapés segueix aquesta estela oferint les seves
versions poètiques d’escriptors que, sense la seva intervenció, serien aliens
al nostre corpus: Brossard, Char, Bobin, Civitareale.
Ara
publica un nou llibre de poemes propis a l’emergent col·lecció Mitilene de
l’editorial Meteora. La influència de les arts plàstiques i de la millor poesia
europea és un cop més fonamental en la seva obra, que camina cap a una nuesa
essencial i al mateix temps s’omple de significats profunds i coloristes.
Clapés viu als conceptes, però no es conforma en cap moment amb la seva
superfície, i això crea en el lector una sorpresa continua, una sensació
d’estar davant d’un discurs d’importància cabdal per construir el seu imaginari
poètic. El seu “Poema – pensament en dubte / que cerca mots on habitar.” cerca
també projectar-se en el lector, crear la necessitat i la curiositat per la poesia
i per les formes més altes de l’art. Una manera de provocar-nos que farà forat
en els bons lectors del gènere...
La
poesia com a experiment, però no sempre experimental, la poesia com una
forma
de ficció, tal com ens diu el poema “Robert Creeley”: “què és ficció
experimentar / estrategies d’escriptura”. Però també poesia que ens
mostra una
faceta de la lírica menys gastada, un retorn a una bellesa natural:
“S’obre una
retxa de llum a l’horitzó -cel de plom- parpella / que no vol acabar de
cloure’s / ni torbar el silenci dens de la tarda que mor”.
Al
capdavall una lectura, la de La llum i el
no-res, que ens presenta una mirada innovadora, lúcida, sagnant i
colpidora
sobre el procés de creació. El creador com a demiürg, fins i tot sense
voler-ho. Un molt bon llibre.
X.
R. Trigo
_____________________________
Antoni Clapés, La llum i el
no-res, Barcelona, Meteora, 2009, 45 p.
ARTICLE DE BARTOMEU FIOL AL DIARI
DE BALEARS...
Molt més nau que
port
Bartomeu Fiol
Que tot llibre sigui molt més nau que port –com reclama la
cita final de Claire Lejeune- resulta prou plausible. Els practicants de
la
parenta pobra, de la poesia, tant com els mateixos filòsofs, són
incomparablement més eficaços a l’hora de plantejar problemes que a
l’hora de
resoldre’ls.
La llum i el no-res, d’Antoni
Clapés (Meteora, 2009), el llibre que acaba de guanyar el premi Josep M.
Llompart, podria considerar-se certament com un lliscant esquif, que
talla l’aigua
però que no troba cap port. Aquest fet m’ha recordat "Piragua"
Josep
Maria Sala-Valldaura obre el llibre amb un interessant pròleg, que porta
l’original títol de "Nou travesses pel camí vers".
Però a
servidor, les expressions o formulacions que l’han colpit més són “dolor
del
record del no recordar”; “riu que flueix i confon deu i delta. / Poema –
pa de
gana. / Presència i absència d’haver estat”; i “el mur – opac espill /
només
pot reflectir un dir ja dit que es diu a si mateix en aquest dir”.
I no puc
tampoc deixar d’esmentar el poema titulat "
