Amics i amigues:
    seguint amb aquesta mena de repàs al període que va entre la II Guerra Mundial i el 1989 —segon centenari de la Revolució Francesa, i any de la caiguda del mur de Berlín—, entro ja en el període d’inici de la recuperació ideològica, i conceptual, del capitalisme. I del retrocés, lent però efectiu, de totes les idees sobre l’avanç col·lectiu envers un model social diferent. I ho faig parlant d’Itàlia, país no pas ple de paradoxes, sinó que paradoxa en si mateix. Fixem-nos-hi.
    Havia estat el bressol del feixisme, al qual donà nom, formes teatrals de cerimònia i salutació. A partir de la presa del poder, Mussolini la va governar amb el que podríem dir controlada brutalitat —que després els feixismes alemany i espanyol, entre altres, van fer esdevenir en quasi que moderada—; va tenir un indiscutible suport popular entre amples, i del tot diversos, sectors de la població, els quals van donar entusiasta i patriòtic suport a l’idea de l’Imperi: primer en la guerra contra la més que modesta Abissínia, i després d’esclatar la II Guerra Mundial, somiant anexionar-se Grècia, Albània i la regió d’Ístria, per l’Est, i part de la Riviera francesa, incloent Mónaco, per l’Oest.
    Però quan les coses van començar a anar de mal borràs, el rei Víctor Manuel, i una gran part de l’exèrcit que havia fracassat á Grècia davant els grecs, a Àfrica davant dels britànics, i que estava fracassant a la mateixa Itàlia davant els anglo-nordamericans, van descobrir que Hitler era un aliat que els duia a la ruïna, van abandonar els deliris imperials i es van “donar de baixa” del pacte de l’Eix. Per altra banda, les masses van abandonar prudentment el totpoderós partit feixista; Maria Josepa de Bèlgica, dona del príncep Humbert, hereu del tron, va entrar en contacte amb els aliats, primer, i després amb la resistència, arribant a col·laborar personalment amb grups combatents del Partit Comunista, el qual havia assolit a construir un veritable exèrcit partisà. Finalment, Itàlia va acabar la guerra com quasi quasi aliat dels aliats...
    I va ser tan ràpida l’evolució, i tan gran el canvi, que el PCI esdevingué la segona força  parlamentària, amb una sòlida implantació en mitjans socials, intel·lectuals i artístics. I va seguir sent-ho al llarg dels anys, fins el punt que als 80, amb els successius governs de dretes sotmesos a un pregon descrèdit, els EUA van arribar a tenir por, força fonamentada, que a partir de la idea del compromís històric, llançat anys enrere per Berlinguer, no s’arribés a formar un govern en el que el PCI fos la força majoritària... I es va crear un estrany monstre, el pantapartito, pel qual cinc partits units per la corrupció i els lligams amb les diverses màfies que hi ha al país —tres oficials: la siciliana, la napolitana i la calabresa, no sé si encara hi ha alguna altra més—, es van formar diversos governs quina única finalitat era barrar el pas al PCI.
    La veritat és que això del pentapartito, va ser una de les operacions més estrambòtiques de la política europea. Tan estrambòtica, que ha culminat en què Itàlia sigui l’únic país occidental en el que una facció de l’empresariat, en cops de governar a través de polítics més o menys controlats per ella, que és la forma habitual i que aporta un cert equilibri institucional, ha passat no a controlar l’Estat, sinó que a governar-lo directament. A ser l'Estat. Amb el mateix esperit i formes com es regeix una botiga de vetes i fils de propietat familiar, una fàbrica d’embotits... o una cadena de televisió basada en programes-escombraria. És un fenomen al que ja arribarem cap el final d’aquesta sèrie (que un dia o altre acabaré, us ho ben prome-t’ho).
    I per acabar amb Itàlia, el nombre d’artistes i intel·lectuals, alguns de gran talla, que entre els 50 i els 90 van militar, o van estar lligats, al PCI, és possiblement més important, i molt més nombrós, que el dels qui ho van fer al PCF. Sols citaré dos noms, però, i per qüestions no ben bé polítiques. Un, Pier Paolo Passolini. Expulsat del partit per la seva gens amagada homosexualitat —i és que els partits comunistes tenen un historial de convencionalisme social i de moralisme jueu-cristià que déu-n’hi-do. L’altre, el compositor Luigi Nono, casat amb la filla d’Arnold Schoenberg, el gran destructor, seguint les petjades de Wagner, per cert, de la tonalitat. Un element sonor rigorosament respectat per tota la música d’usar i llançar actual, des de la flamencoide fins el rockhard més sorollós, la qual no ha gosat arribar mai ni tan sols a les dissonàncies presents als darrers quartets... de Beethoven. Doncs bé, la dona de Nono, la vidua ara, se’n diu Núria, Núria Schoenberg. I no pas per casualitat. És una bonica història.
    Perdoneu la digressió, i tornem a la nostra història. Quan el 1946 va acabar la guerra, les potències vencedores, aliats i Unió Soviètica, van arribar al sensat acord de què no es podia tornar a fer un altre Tractat de Versalles. A banda de l’entusiasme més o menys gran amb que alemanys, italians, japonesos, etcètera havien donat suport als deliris dels seus dirigents, suport indiscutible —”Com fer un teatre socialista, dirigit a un poble que s’ha cregut el nazisme?”, va escriure Brecht quan va iniciar la creació del Berliner Ensemble—, no és podia tornar a cometre l’error de fer-los-hi pagar, col·lectivament, les destrosses, físiques i materials, comeses en el seu nom.
    I així es va fer. De manera molt més efectiva a l’Oest que a l’Est de l’Oder-Neise. Cal dir-ho. Especialment a partir del moment en el que va esclatar la guerra freda, també dita de l’equilibri del terror, perquè tots dos bàndols tenien no sols poderosos exèrcits quasi que a tocar tocar, sinó un arsenal nuclear, que s’incrementava any rera any, capaç de liquidar de manera ràpida i efectiva tot vestigi de vida humana, i gran part de l’animal, de la terra. Van ser anys ens els que es deia, molt seriosament, que els nostre més immediat hereu no seria pas cap nova espècie superhumàna, sinó que les humils formigues i escarabats.
    I també els anys de recomposició del capitalisme. I arribat aquí, vull deixar una cosa ben clara. Quan dic capitalisme, no ho faig pas donant a aquest mot un sentit pejoratiu, o millor dit, desqualificatiu. Sols defineixo un model d’economia basat en la propietat privada dels mitjans de producció i de canvi; un model en el què les rendes, el benefici, del capital, prima per damunt de les del treball; un model en el que les forces posseïdores, una minoria, defensen els seus interessos, començat per l’apropiació de les plusvàlues, a través del control de l’Estat i de la legislació que a través d’ell van creant. La qual és d’obligat compliment per a la majoria sense poder real, però no pas per la minoria que la redacta i dicta, com prou pot veure qui ho vulgui veure. És a dir, allò que Marx va definir com: la dictadura del capital.
    Un model, cal dir-ho, molt superior als anteriors, però no obligatòriament el millor possible —per més que Francis Fukuyama i altres epígons de Kojève així ho afirmessin molt seriosament... tot just el 1989—, i que cal suposar que no és etern (l’únic axioma que accepto, i fins i tot assumeixo, és tot just que res no és etern i que tot és mutable).
    Deixem, de moment, Fukuyama i el seu “final de la història” i tornen als anys 50 i 60 del segle passat. Les forces polítiques i econòmiques dels EUA s’havien sortit força bé de la crisi del 29. La guerra, morts a banda (les destruccions havien estat a Europa i Àsia), havia acabat sent un bon negoci. El Japó era un vassall, en el sentit estricte del terme. L’Europa occidental, havia quedat econòmicament controlada a través del Pla Marshall, més les inversions fetes pel capital privat, la qual cosa assegurava també el control polític. Però alguna cosa no acabava de rutllar: l’existència arreu del món de fortes corrents de caire comunista —quintes columnes pels bons dirigents nord-americans, començant per Truman i seguint per Eisenhower—, i un antiamericanisme a Europa, el de la consigna yanki go home, que era amplament popular més enllà de les postures polítiques més esquerrananoses.
    O sigui que si a d’altres continents hi havia problemes estratègics considerables, però solucionables usant la força, Europa era un problema polític que no es podia resoldre enviant marines o imposant dictadors. El combat contra les idees socialitzants a Europa havia de ser frontal, sí, però ideològic, no pas armat, ja que, i en això cal insistir, més enllà de l’Oder-Neise hi havia un enemic poderós, que a més tenia tota mena de cinquenes columnes. Algunes de les quals amb forta presència, i prestigi, als parlaments.
    Davant aquest problema, els dirigents USA van decidir aplicar la coneguda fórmula política del garrot i la pastanaga. Però fent una intel·ligent, vistos els resultats, variació. El garrot seria per Centre i Sud-amèrica, països díscols d’Àsia, i l’Àfrica que començava a descolonitzar-se. La pastanaga seria per a Europa. L’Europa occidental i cristiana, naturalment.
    I, amigues i amics, amb això acabo avui. De manera que fins a dilluns vinent. Amicalment.
                                                                        Francesc Font

PD. Sobre el greu cas de la fallida general del subministrament elèctric a diverses comarques gironines, penso que cal parar compte en tres fets. El primer és que Endesa vol eludir responsabilitats amb l’excusa de la MAT. Ara bé —i sense entrar en el debat sobre la línia d’alta tensió, que és altra qüestió—, el que ha fallat no ha estat pas la potència elèctrica, per ser insuficient, sinó que han caigut cap a una trentena de torres. O sigui, el que ha fallat és la infraestructura. Per la qual cosa, en aquest cas parlar de la MAT sols és que tirar pilotes fora. Per cert, és la segona vegada que a Catalunya estructures d’Endesa salten pels aires. Això porta a pensar en una insuficient capacitat i pitjor manteniment.
    El segon fet és que l’experiència concreta, que és la que val per damunt qualsevol teoria, ens diu que la privatització de serveis públics d’abast universal, com és l’elèctric, no sols no ha demostrat tenir cap avantatge pel ciutadà, sinó que ben al contrari, pot arribar a comportar greus pèrdues econòmiques, individuals i col·lectives. Incloent uns increments de preu absolutament descontrolats. Sense que els governs de torn, lligats de mans per misteriosos acords i pactes, tinguin capacitat, o interès, d’imposar normes i obligacions que protegeixin el ciutadà. És allò de la dictadura del capital, etcètera, etcètera.
    I el tercer fet, és força interessant. Quan una empresa catalana va intentar ser majoritària a Endesa, la presidenta del govern autònom de Madrid —on Endesa no té abonats!—, va cridar histèricament que no es podia permetre que una empresa tan important “marchase fuera del territorio nacional”, ho recordeu? I va guanyar, aconseguint així, que acabés sent alemanya. Interessant el no sé si patriotisme madrileny o anticatalanisme militant.