norge |
dilluns, 15 de març de 2010 | 17:07h
Aquest dijous 17 de març aquest bloc fa 5 anys. Quí ho havia de dir?! Us asseguro que jo no m'ho hagués imaginat. Faig una passada ràpida dels fulls d'aquesta llibreta digital.Chariots of Fire - Vangelis, de la B. S. O. de Chariots of Fire
El 17 de març de 2005 escrivia per primera vegada en aquest bloc de can Vilaweb. Una setmana abans jo estava fent els darrers preparatius per marxar a viure a Noruega. Parlant d'aquest viatge amb algú, aquest em va sugerir la possibilitat d'obrir un bloc. Un què? Llavors aquella paraula era un neologisme. Sabia el què era però per a mi era com el monstre del llac Ness. No n'havia vist mai cap, crec. Aquesta mateixa persona em va parlar de la nova pàgina de Vilaweb; els blocs de mesvilaweb. I sense pensar-m'ho gaire vaig obrir el bloc i em vaig posar a escriure sense saber massa què volia explicar.
El nom del bloc ja existia. Quan estudiava disseny gràfic a l'Escola d'Art Pau Gargallo vaig fer dos viatges a Noruega. Eren intercanvis escolars amb una escola d'art de la ciutat noruega de Trondheim, la Videregående Skole. Amb motiu de la nostra absència de les classes regulars durant un mes, el professor de tipografia ens va demanar als que marxàvem que féssim una mena de bloc de notes sobre art, cultura i tipografia noruega. El meu es va titular Badalona-Trondheim (del fred a la calor).
La estada a Noruega va durar uns 5 mesos, durant els quals vaig anar escrivint perquè amics i familiars sapiguéssin com anava per allà dalt. Vaig descobrir que m'agradava escriure d'aquella manera. Vaig anar trobant una forma de fer-ho, un estíl. Aquell final no em va agradar. Havia de tornar cap a casa. Però quan vaig ser altre cop a Badalona ja estava pensant en tornar a marxar.
El setembre i octubre de 2005 vaig estar treballant de nit a un hostal de la ciutat. Les situacions que veia cada nit a l'hotel eren tan sòrdides, de vegades, que vaig creure que mereixíen ser escrites. I aprofitant que tenia el bloc obert, les vaig anar penjant a la xarxa. Aviat vaig recuperar-me una mica del daltabaix econòmic. I quan vaig considerar que havia fet prous calers vaig tornar a marxar.
A mitjans de novembre vaig marxar a Londres. Mai no oblidaré quan vaig sortir del metro a la plaça de Piccadilly, de nit, amb una quantitat espectacular de llums per tot arreu. Allà vaig treballar, vaig trobar pis i m'hi vaig estar 9 mesos. Vaig conèixer molta gent també. I quan en vaig tenir prou, vaig fer una escapada a Escòcia per tornar a Londres a recollir maletes i fer via altre cop cap a Catalunya.
Un cop a casa, amb un estiu al tombar i amb uns quants estalvis, vaig trobar feina a l'Hotel Kruguer del Tibidabo. La idea era estar-hi fins setembre i tornar a marxar. Però capricis del destí i motius personals em van fer ajornar el següent viatge. L'únic que em vaig permetre fou un viatge a Irlanda, que va representar el triplet de les grans nacions de les illes britàniques.
Més endavant el bloc es va anar convertint en una mena de diàri o chaise-longue; també una paret per denúncies socials, etc. I un dia vaig començar a penjar-hi vinyetes, tires còmiques de sàtira política; Caps. Però allò m'obligava a dibuixar molt més sovint del que dibuixo actualment i la pressió i l'obligació em van cansar. Ara els "Caps" estàn a l'espera de que pugui dedicar-los més temps.
Fa 1 any i mig vaig començar a escriure una mena de diàri de gira d'una obra de teatre que vaig fer per tota Espanya amb una companyia de L'Hospitalet. Feiem un clàssic de Moratín; "El sí de las niñas". Anàvem a escoles i teatres representant aquest clàssic revisat per a nanos d'entre 12 i 17 anys. La gira amb furgoneta i la convivència va tenir els seus més i els seus menys. Al final molts malentesos, molta incomunicació i poques ganes de repetir. Per això vaig canviar d'aires i vaig tornar al Tibidabo.
Aquella època vaig fer una parada obligada per repensar moltes coses. No tenia ganes d'escriure al bloc i no tenia intenció de continuar explicant segons quines coses. La xarxa pot ser perillosa segons com i la informació es pot utilitzar de manera molt cruel. Al cap d'un temps vaig tornar amb el bloc però tenint molt en compte certs paràmetres
I entre una cosa i una altra el bloc ha fet 5 anys. I miro una estoneta enrera i penso buuuuuf! I ara també penso, on seré d'aquí a 5 anys més. Segueixo sense poder (o no voler) imaginar-m'ho.
Moltes gràcies als que passeu sovint per aquí; als qui escriviu i als qui només llegiu. Gràcies de debò a totes i tots.
El nom del bloc ja existia. Quan estudiava disseny gràfic a l'Escola d'Art Pau Gargallo vaig fer dos viatges a Noruega. Eren intercanvis escolars amb una escola d'art de la ciutat noruega de Trondheim, la Videregående Skole. Amb motiu de la nostra absència de les classes regulars durant un mes, el professor de tipografia ens va demanar als que marxàvem que féssim una mena de bloc de notes sobre art, cultura i tipografia noruega. El meu es va titular Badalona-Trondheim (del fred a la calor).
La estada a Noruega va durar uns 5 mesos, durant els quals vaig anar escrivint perquè amics i familiars sapiguéssin com anava per allà dalt. Vaig descobrir que m'agradava escriure d'aquella manera. Vaig anar trobant una forma de fer-ho, un estíl. Aquell final no em va agradar. Havia de tornar cap a casa. Però quan vaig ser altre cop a Badalona ja estava pensant en tornar a marxar.
El setembre i octubre de 2005 vaig estar treballant de nit a un hostal de la ciutat. Les situacions que veia cada nit a l'hotel eren tan sòrdides, de vegades, que vaig creure que mereixíen ser escrites. I aprofitant que tenia el bloc obert, les vaig anar penjant a la xarxa. Aviat vaig recuperar-me una mica del daltabaix econòmic. I quan vaig considerar que havia fet prous calers vaig tornar a marxar.
A mitjans de novembre vaig marxar a Londres. Mai no oblidaré quan vaig sortir del metro a la plaça de Piccadilly, de nit, amb una quantitat espectacular de llums per tot arreu. Allà vaig treballar, vaig trobar pis i m'hi vaig estar 9 mesos. Vaig conèixer molta gent també. I quan en vaig tenir prou, vaig fer una escapada a Escòcia per tornar a Londres a recollir maletes i fer via altre cop cap a Catalunya.
Un cop a casa, amb un estiu al tombar i amb uns quants estalvis, vaig trobar feina a l'Hotel Kruguer del Tibidabo. La idea era estar-hi fins setembre i tornar a marxar. Però capricis del destí i motius personals em van fer ajornar el següent viatge. L'únic que em vaig permetre fou un viatge a Irlanda, que va representar el triplet de les grans nacions de les illes britàniques.
Més endavant el bloc es va anar convertint en una mena de diàri o chaise-longue; també una paret per denúncies socials, etc. I un dia vaig començar a penjar-hi vinyetes, tires còmiques de sàtira política; Caps. Però allò m'obligava a dibuixar molt més sovint del que dibuixo actualment i la pressió i l'obligació em van cansar. Ara els "Caps" estàn a l'espera de que pugui dedicar-los més temps.
Fa 1 any i mig vaig començar a escriure una mena de diàri de gira d'una obra de teatre que vaig fer per tota Espanya amb una companyia de L'Hospitalet. Feiem un clàssic de Moratín; "El sí de las niñas". Anàvem a escoles i teatres representant aquest clàssic revisat per a nanos d'entre 12 i 17 anys. La gira amb furgoneta i la convivència va tenir els seus més i els seus menys. Al final molts malentesos, molta incomunicació i poques ganes de repetir. Per això vaig canviar d'aires i vaig tornar al Tibidabo.
Aquella època vaig fer una parada obligada per repensar moltes coses. No tenia ganes d'escriure al bloc i no tenia intenció de continuar explicant segons quines coses. La xarxa pot ser perillosa segons com i la informació es pot utilitzar de manera molt cruel. Al cap d'un temps vaig tornar amb el bloc però tenint molt en compte certs paràmetres
I entre una cosa i una altra el bloc ha fet 5 anys. I miro una estoneta enrera i penso buuuuuf! I ara també penso, on seré d'aquí a 5 anys més. Segueixo sense poder (o no voler) imaginar-m'ho.
Moltes gràcies als que passeu sovint per aquí; als qui escriviu i als qui només llegiu. Gràcies de debò a totes i tots.
Felicitats per mantenir aquest racó de confessions i reflexions.
Felicitats, per molts anys.
Per cert molt adient 'carros de foc'. Continuarem corrent plegats fins a la mar ! i qui sap si mar endins, a una mar de nàufrags o de mariners cap a Ítaca
Ja saps que darrerament vaig a veure els amics potser quan el post és fred, fora dels quaranta principals, quan puc, però amb regularitat. Fa estona que estàs entre els meus enllaços, te vaig descobrir abans d'obrir bloc ( jo en fa tres anys i 6 mesos que hi som ) i he compartit amb tu vivències, opinions i solituds. Sempre amb interès i sovint amb complicitat. Ho continuaré fent, al teu bloc hi ha una ànima que batega i s'interroga, com jo mateixa faig, i això és el nostre ganxo. Enhorabona pels cinc anys i la música i els posts que ens has permès compartir. Amb estimació i desig de continuar llegint-te.
Apa, a seguir corrent
Per molts anys!!!!
Salut!
marc
et tinc posat a la barra del Firefox i via RSS veig els títols dels teus posts i de tant en tant n'entro a llegir algun, i sempre hi trobo coses molt interessants!
Show must go on! :D
Si fos una criatura, ja gairebé el podries enviar a començar-se a pagar la seva hipoteca...
És curiós veure com passa el temps i com canviem. Recordo els teus primers apunts des de Noruega, i després a Londres i les teves aventures al teatre....Suposo que molts comencem això com un joc i en un moment o altre ens plantegem que n'hem de fet i fins a on hem d'arribar....I de vegades pensem en deixar-ho...Molts ho fan, de fet.
Arribar a cinc anys vol dir que estas enganxat. Això ja no ho deixes, noi. I nosaltres que ens n'alegrem.
Merci maco! ;-)
Un plaer llegir-te. Abraçades.