Pot un sol actor esdevenir l'autèntic protagonista, erigir-se magistralment com una torre de vori i salvar ell sol una pel·lícula? La resposta és sí, absolutament. L'actor és Jeff Bridges i la pel·lícula "Crazy Heart" (Cor salvatge). Una bonyiga és l'excrement del bestiar boví i popularment s'usa com a sinònim de merda. "Crazy heart" és una bonyiga sobirana.
Aquest apunt també podria anar a la categoria Els cracks perquè bàsicament és un elogi al fantàstic Jeff Bridges.
Si el cinema és la gran fàbrica dels somnis, aquesta pel·lícula és el factoria dels malsons. Avorrida, previsible, plana, Crazy heart és un producte anticinematogràfic.
Ni és nou l'argument, ni original el desenvolupament, són conegudes les situacions, previsibles les resolucions i american way of life el final: tots salvats, sans i estalvis, i feliços de la vida.
Tracta la vida d'un looser, d'un perdedor, d'un cantant de country que s'arrossega pels escenaris, perd l'estrellat a mans del seu principal alumne (Tony Sweet) i lluita per la supervivència. Vet aquí que s'enamora d'una noia que té un fill (ui, sí, quina idea més original!), la caga i es rehabilita. Tot plegat amanit amb situacions típiques i tòpiques del cinema made in Hollywood que només et (us) condueix a perdre una hora i mitja (menys mal que no és més llarga!) i a llençar 7 euros a la paperera. Si voleu veure la caiguda als inferns d'un cantant country millor que vegeu la pel·lícula Honkytonk Man (1982) protagonitzada per Clint Eastwood, que sense ser una gran peli, és infinitament superior. Crazy Heart no li arriba ni a la sola de la sabata.
Tot això se salva in extremis gràcies al nostre principal protagonista, Jeff Briges, a qui la setmana passada li van atorgar l'òscar a la categoria de millor actor. Coincidirem que no el necessitava per ser considerat un dels millors actors del moment. Un crack.
El seu paper a Crazy Heart amb el personatge de Bad Blake tancaria el triangle que fa amb l'antològic The Dude a The Big Lebowski (1998) i amb el paper de Noah, curt però intens que interpreta a Tideland (2005) del geni inclassificable Terry Gilliam. Tres perdedors entranyables, amb la mateixa estètica i diferent gradació escalonada de personalitat: el babau més carismàtic The Dude; el salvatge irresponsable tutor Noah; el més ianqui dels rehabilitats Bad Blake.
La magistral interpretació que fa Bridges de Bad Blake salva la pel·lícula bàsicament perquè és l'única cosa creïble de tot el film. És impressionant com recrea les moltes cares que té el personatge al llarg de la peli, i és especialment colpidor com i quan accentua el caràcter d'alcohòlic que té el seu personatge. Sembla de debò que Bridges sigui un alcohòlic.
El paper de la noia de qui s'enamora (Maggie Gyllenhaal) ja l'hem vist mil vegades i per mil actrius igual de ben interpretat de sempre (no surt de la línia plana general). Ni el mític Robert Duvall (El padrí) se n'escapa, d'aquest encefalograma pla.
A Jeff Bridges també el podem veure a Starman (1984) de John Carpenter; als Fabulosos Baker Boys (1989) juntament amb Michelle Pfeiffer i el seu germà Beau Bridges; a The Fisher King (1991) de Terry Gilliam i coprotagonitzada per Robin Williams; The door in the floor (2004) de Tod Williams, pel·lícula basada en el llibre Una dona difícil de John Irving on Bridges interpreta l'inoblidable Ted Cole, juntament amb Kim Basinger; i compartint cartellera amb aquesta infecta Crazy Heart, podem trobar Bridges a The Men Who Stare At Goats (Els homes que miraven fixament a les cabres) compartint cartell amb tres monstres més de la interpretació com són George Clooney, Ewan Mc Gregor i Kevin Spacey. Diuen que provoca riallades i de les grosses...
Esteu avisats: ni se us passi pel cap anar a veure aquesta bonyiga de Corazon salvaje , a menys que us vulgueu delectar amb Jeff Bridges (tranquils, d'aquí dos dies sortirà en dvd o sinó mireu de trobar-la per la xarxa).
sergi borges
Per cert, vaig veure The Hurt Locker (En tierra hostil) i em va avorrir una mica. Tot i així, té els seus mèrits.