jmsansalvador |
diumenge, 14 de març de 2010 | 23:10h
Som al pic de la quaresma i, a l’època de les nostres àvies, hi havia una cuina molt específica per a aquestes diades. Eren quaranta dies de privació. Es respectava el dejuni i l’abstinència i el magre dels divendres. Si una menja era representativa de la mortificació, l’austeritat i el compungiment quaresmal, aquesta era el bacallà.
Avui hem cuinat el plat rei, el que més ens agrada de la cuina bacallanera : amb panses i ous durs. Cal enfarinar i freigir els talls de bacallà i, a la mateixa cassola, fer-hi un bon sofregit de ceba i un xic de tomata. Quan ha quedat com una confitura, s’hi torna a posar el bacallà, es cobreix d’aigua i es deixa fer el xup-xup. S’hi tiren les panses, que haurem tingut en remull, i uns ous durs migpartits. Com tota la família dels guisats, és molt més bo fet d’un dia per l’altre.
El bacallà, ara, ja no s’associa amb la cuina humil, ni amb la privació ni amb cap gènere de mortificació. Un bon tall de bacallà, de bacallà de veritat, és una petita inversió. Per això que, si aquesta fos la cuina de la penúria, quan sigui l’hora, a mi ja em poden enviar al purgatori sense cap remordiment.