
Per primera vegada, les enquestes d’opinió diuen què, després de la situació econòmica, els (i les) polítics son el que més ens preocupa a la ciutadania. L’índex d’insatisfacció política s’enfila al 80’2%...
Dia rere dia acaparen tot el sentiment de desencant que la societat ha acumulat sofertament els darrers anys i apareixen com a únics responsables d’una situació difícil que ja no sabem on ens du.
Dia rere dia exhibeixen la cara més humana, que no és altra que la de la imperfecció, la de la confusió, la de la perplexitat que ja no ens esforcem en amagar tots i cadascun de nosaltres.
Dia rere dia erren més en el seu propòsit d’alliberar-se d’una espiral que potser han provocat, parcialment, però sobre els quals no recau tota responsabilitat.
I la resta la societat els assenyala com a culpables sense marge per a la defensa perquè ja no hi ha marge per a la confiança.
I si ens preguntéssim el que passa, més que no respondre el que ens falta?
I si ens interpel·léssim a nosaltres mateixos sobre què fa que estiguem on som i no on voldríem ser?
I si orientéssim, també, el focus de la crítica cap a l’anònim que, carregat de responsabilitat social i amb un enorme poder de decisió va preferir l’ostentació, l’arrogància i l’abús?
I si prenguéssim el temps i distància necessària per avaluar i jutjar el compromís amb la res pública més que no deixar-nos endur pels beneficis corporatius i les lluites empresarials?
I si permetéssim que, per un cop, els polítics s’alliberessin de les amarres d’uns interessos que els aparten i aïllen de la societat en forma de reunions inútils, per a permetre’ls tocar gent, desplaçar-se en metro, perdre dues hores en qualsevol bar de la ciutat o badar en un parc infantil?
I si arribéssim a la conclusió que ens falta estoïcisme i ens sobra hedonisme?
I si algú ens fes veure que la percepció que tenim de la realitat construïda amb enquestes, xifres i opinions ens fa cecs davant la pròpia realitat?
I si exigint una ètica cap a uns pocs, estiguéssim renunciant a una imprescindible ètica universal de tots/es?
Aquell que gestiona diners privats o no té responsabilitats públiques no està en disposició d’excloure’s de l’espai públic, ni està més exempt dels seus deures cap a la societat, que aquell que gestiona diners o afers públics.
Perquè els drets i els deures cap a una comunitat democràtica, sigui la que sigui, no pot admetre diferències atenent la naturalesa o dedicació professional de cadascun dels individus que en forma part.
Té menys responsabilitat aquell que gestiona un monopoli privat com l’elèctric, que aquell que està sotmès a tota mena de control polític?
Té menys responsabilitat l’individu que ha malversat o especulat amb diner de particulars, que aquell que no és capaç de trobar solucions polítiques avui?
Té menys responsabilitat aquell que s’aprofita de les lleis per a fer frau, que un altre que és incapaç de sancionar-lo?
S’espera sempre solucions de qui té eines per a trobar-les, però obviem les males pràctiques emparades per l’egoisme i l’aprofitament personal.
La política no és més que el reflex directe de les relacions i vincles que una societat ha anat construint. Amb els vicis i les virtuts. Amb les fortunes i les desgràcies. Amb el progrés i el retrocés. Amb allò que ens agrada però també allò que ens molesta. Irremeiablement. Inevitablement. Així de maniqueu.
Quan la política no té crèdit, només queda una regla. La que només permet sobreviure el més fort. Aquell que s’imposa. El que és massa gran per a caure –too big to fail-.
I, en aquest combat, la política queda derrotada, òbviament, però darrera d’ella, qui queda vençut, són els individus que han estat incapaços de fer-la una eina útil pel progrés, la justícia i el benestar.




El ciutadà que se sent com a tal hauria de responsabilitzar i no cercar culpables, sino solucions.
Una salutació
molt d'acord amb aquesta apreciació; la responsabilitat compromet, la culpa paralitza.
salutacions,
Oriol
Jo penso que el problema no radica tan en la forma que tenen els polítics de gestionar els interessos de la societat, sinó en la seva falta d'ètica política( sense generalitzar), que dóna una visió de desconfiança i de descredibilitat a la ciutadania. Quan superem aquestes diferències haurem pujat el primer esglaó d'una escala llarga i amb giravoltes.
una abraçada,
una abraçada i fins aviat,
Oriol
I si ens interpel·léssim a nosaltres mateixos sobre què fa que estiguem on som i no on voldríem ser? Tu mateix ho dius, la política no és més que el reflex directe de les relacions i vincles que una societat ha anat construint.
Té menys responsabilitat aquell que s’aprofita de les lleis per a fer frau, que un altre que és incapaç de sancionar-lo? Tens tota la raó. Tenen la mateixa.
Si la persona, per comoditat, mandra, por, falta de temps, no aprèn de manera individual a defensar ni els seus propis interessos, a saber queixar-se i no callar quan toca, em pregunto, de què nassos ens queixem?
En aquest punt hi pensava l'altre dia. I veus? Ara em faràs pensar! Esplèndit tot, l'article i retrobar-te.
Molts petons!
Anna
Anna, ets molt amable.
gràcies pels teus comentaris.
un sector molt important de la població, entre els quals m'hi compto -m'atreviria a dir que un 90%- només tenim la "política" per a defensar els nostres interessos -educació, sanitat, serveis bàsics, serveis socials, televisió pública..- si ens carreguem la única eina que tenim per a transformar, que queda?
tanmateix, aquesta afirmació no ha de servir d'excusa perquè qualsevol mediocre pugui gestionar la cosa pública.
espero que estiguis bé.
molts petons,
Oriol