&&&

UNA NOVEL·LA DE NARCISISMES I DE RELACIONS HUMANES AMB LA XARXA AL FONS. Totes les pròtesis electròniques surten a Egosurfing, però crec que només són catalitzadors, trampolins del segle XXI, d’una acció ràpida, vibrant, turmixera, amarada amb les palpitacions d’uns cossos trentanyers dins el parc temàtic ple de paranys de la gran ciutat com les cartes eren la matèria de Les liaisons dangereuses. La protagonista, innominada, i això és essencial dins la història, coneix Teo, el jove ferit per la bossa de fems, amb un e-mail, i durant tota l’obra es comunica, sobretot, amb essaemeesses i e-mails. La periodista d’un reality, Rut, té notícia de la prota perquè troba el seu noms i llinatges (que no sabrem mai) en una factura dels fems. Després es va separar d’un novio per mor del Facebook on va veure les fotos d’ell amb una altra.  La revenja: penjar al mateix Facebook com és la perdiu de tots els tios que ha boixat. Carles, un amant de la prota, té un MacBook i és corresponsal de guerra. Amadeu, un vell escriptor amb qui la prota fa feina li fa copiar a l’ordinador un diari íntim a més a més dels articles que redacta a mà. La prota a la pàgina 219 fa una declaració de principis d’una lucidesa freda: “Avui en dia és estrany no topar-se amb un narcissista patològic. Hem passat d’una societat individualista a una societat vanitosa i egòlatra. Supòs que tots anam de protagonistes.” Na Rut, el primer que va fer, va ser anar a cercar a Sant Google la protagonista. I no la va trobar. Això, ara mateix, per a aquests personatges és una raresa. Tothom té iPod, mòbil, Watchmen, USB, MacBook o PC, bluetooth, Skylab, webcam; tothom linka, e-maila, esseemaesseja, skylabeja, webcameja, etc. La cambra d’ecos, de ressonàncies, de miralls i de miratges està servida.

La Ramis, en una feina molt intel·ligent i primmirada, fa servir la parafernàlia xarxera com el que és: un lloc d’impostura, d’engany, de fingiment, d’imatgeria personal falsa en què els individus no mostren mai el seu mode de constitució. I això és el que a través d’uns capítols lleugers, entretinguts, i d’una rara senzillesa, ens mostra la novel·lista. Hi ha molta d’artesania constructiva en aquesta trama que se sosté en la veu de la protagonista que esdevé el ciment aferrador, aixecador, dels maons de la casa de l’escriptura, d’aquesta ebullició de cossos que viuen, boixen, se cerquen la vida, sofreixen, traeixen, estimen, es devoren, desmoren i intenten sobreviure pels carrers i les places i els bars i les discos, i les festes, i els dies i els treballs de la ciutat comtal tan etiquetada com plena de canvis i de noves escenografies en contínua transformació. En aquesta panoràmica personalíssima sobre la Barcelona de principis del segle XXI rau un dels encerts majors de la novel·la: els llocs i les accions es fan u i d’aquí surt un raig de plans, seqüències, esdeveniments, noms i llocs que ens introdueixen en el cor de la ciutat, en el cor d’alguns del seus joves habitants.

DUES PADRINES PER A UN LLIBRE: FRANÇOISE SAGAN I CARMEN LAFORET. Ho vaig pensar des del principi quasi sense témer-me’n. La Cécile de Bonjour tristesse i l’Andrea de Nada se m’aparegueren com referències de l’escriptura de la protagonista que deixa la seva empremta sempre seguit amb notes, comentaris, records, llistes, citacions, pensaments molt semblants en la seva forma d’enunciació als d’aquelles heroïnes que engronsaren tants d’horabaixes de la meva adolescència lectora. “Sóc incapaç de veure els nins. En ells només hi veig persones. Persones que podrien ser na Rut, en Teo, n’Amadeu. Sent per ells el que sentiria per qualsevol. O sigui: res. No tenc sentiments.” Aquestes frases són germanes de les d’una Cécile que és com un animalet jove que només cerca estar a pler amb tot allò que se li presenta, d’una sentimentalitat eixuta, sense valors clars ni gust per la transcendència amb la felicitat com a objectiu horitzontal. Solitària, misàntropa, solipsista, amb amics invisibles durant la infantesa. Tota la força i la saviesa d’una dona que de nina ja ho era. També em fa pensar en Andrea per aquest deambular i flâner per una Barcelona d’ara a anys llum de la Barcelona de postguerra, però amb la mateixa mirada afuada d’aquells éssers que no deixen res per verd, que volen saber, que s’interroguen, que pensen, que recorden amb intensitat incandescent.

La Ramis ha caçat una petita música pròpia que per a mi constitueix la gran troballa d’aquest text que va llatí i es llegeix a tota. M’aturava molt i rellegia tots els bocins en què la protagonista se submergeix en si mateixa i poua, caça i extreu tot de pensaments, de fetes i fets, d’aventures i fracassos, d’innocències i crueltats, de desitjos, d’una tendral duresa i sensibilitat que fa que la sentis al teu costat amb una veu xahrazadiana i embolicadora. Per aquesta escriptura plena de revolts íntims i confidències xiuxiuejades transcorr el millor de la novel·la que t’amara com una pluja dolça amb les aventures i desventures d’una nina que encara conserva la frescor del vert paradis des amours enfantins, com deia l’aimat Baudelaire. La protagonista sap que no hi ha paradisos però si records fixats en el fons de si mateixa, plaers furtius, fracassos i tristeses amagades pel moll dels ossos, tendrors que suren per la pell, abandons i fugacitats. De la pàgina 252 a la 262 em vaig passar la història un parell de vegades pels ulls. La Ramis, una escriptora que sap donar forma als seus nombrosos punts de vista, inventora de salts mortals de raccord, pocavergonya dels llenguatges catalanescs d’una mallorquina que van a lloure amb total impunitat. Gràcies, nina! I alerta amb la llengua!