marcel campa |
divendres, 12 de març de 2010 | 13:16h
El despatx on passo la vida colgat de papers és petit, de color blanc i amb una finestra que dóna a un carreró anònim. La finestra és davant per davant d’un balcó de l’edifici de l’altra banda del carrer, a una distància de poc més de tres metres.
Durant un parell d’anys van estar fent reformes a l’edifici del davant. Cada matí, quan jo encenia el llum del despatx, em creuava una mirada amb el paleta que feinejava a l'altra banda. Em sembla que el confortava comprovar que algú amb corbata entrava a treballar abans que sortís el sol.
Els paletes van enllestir i l’edifici ha estat abandonat més d'un any (és de l’ajuntament i no li deu venir d'aquí). Ahir, finalment, vaig veure que instal·laven taula i cadira al despatx del davant i aquest matí ja hi seia un home, amb cara d’haver-hi estat tota la vida. Quan no està embadocat a la pantalla, parla per telèfon caminant amunt i avall mentre es retoca el nus de la corbata.
El text d'avui i el títol em recorden l'escena final de la pel·lícula Working girl, escena que m'agrada molt. La protagonista, Melanie Griffith, és una secretària que es passa tot el film lluitant per aconseguir ser algú en el món dels negocis. Finalment ho aconsegueix: la mostra més evident és que li donen el seu propi despatx, i ella mateixa passa a tenir secretària. A l'escena final la veiem a través de la finestra al seu despatx, al seu cubicle. Ha triomfat, és una guanyadora. Lentament la càmera s'allunya fins que es veuen a la pantalla quatre finestres, cada una amb el seu ocupant; després són vuit finestres, vint, cent, tres mil... Fins que es veu tot Manhattan, i en cada finestra algú com ella. Perdoneu que m'hagi allargat segurament massa.
