Sí, pot ser. Si fa no fot com la immensa majoria dels
qui llegim o escrivim això. Tot i que també pots dir que la immensa majoria mai
no hem cantat malgrat veure injustícies, que no hem parlat malgrat viure la
pobresa, que no hem aixecat la veu tot i veure, patir i notar dins nostre el
racisme. Diguis el que diguis, ell va “anar a la batalla de Nova Orleans” i va
deixar clar que no hi aniria més. Mai més.
Els crancs han embogit i la mar s’agita quan l’odi
esdevé respectable i fins i tot una feina amb prestigi. Matar els altres és un
ofici respectable i qui el té i el fa bé, és a dir qui mata més i més ràpid,
obté el reconeixement social que cal als herois. Sí. Perquè els assassins en
sèrie contractats per l’estat els anomenen herois quan posen en perill la seva
vida o fins i tot quan l’únic que fan és esborrar la d’altres, de molts altres,
com més millor.
Però ell no hi anirà mai més.
Phil Ochs. La guitarra com a defensa. La veu com a atac
contra la mort. Perquè la veu no la poden combatre. O sí? El 1973, l’atacaren
amb el cos que la traginava i mai més no va poder cantar. Tres anys després,
“el món que gira bojament, a la deriva, en la foscor” el va trobar penjat.
Lluny els peus del terra, el seu propi pes l’havia asfixiat. Assassinat pels
militars humanitaris a qui va combatre amb les armes del cant i la paraula, va
cantar que “Sempre són els grans els qui ens empenyen a la guerra, sempre serà
el jove qui caurà”. El jove i qui digui per a què serveix un militar. Ho sabem
del cert de fa temps. Un militar no serveix per a res. Si servir el considerem
un verb positiu. Un militar, o dos, o tres, separen el terra dels peus de Phil
Ochs, perquè no hi toqui i no es repensi. I alhora, uns altres estiren la corda
per dalt, perquè l’aire deixi d’entrar en el seu cos i esdevingui erm.
http://www.youtube.com/watch?v=L5pgrKSwFJE