jmateuimarti |
dijous, 11 de març de 2010 | 12:34h
Quan les paraules no fan més que nosa entre dues
veus enrugides que reneguen, l’estupidesa fa llepadits del coneixement. I
l’absurditat –talment un santbernat obès- ofega la cel·la monacal de l’eufonia.
Acceptem que la parla no acaba d’ajustar-se ni a
les necessitats ni als glatiments humans. Per a aquests vertebrats amb ínfules
d’excel·lència i les seves cuites arrogants, el cant esdevé la conducció més
reeixida per als raonaments i altres sensacions metamundanes que vindiquen un
cos inapel·lable per acabar amb les especulacions sobre la seva natura.
El cant doma l’expressió tot compassant-la; donant
peixet al temps perquè s’entretingui i l’ebullició creativa de la matèria grisa
pugui ben dir el que cal que sigui dit amb nitidesa i diàfanament se senti.
Les paraules haurien de
ser les manobres de mestres en l’art de crear harmonies ferrenyament
perdurables i no les bassetges en què s’han convertit en haver estat
confiscades pel poder de la idiòcia i deixades –intencionadament- a mans de
sicaris dels lladrucs i dels brams.
(...) El cant doma l’expressió tot compassant-la; donant peixet al temps perquè s’entretingui i l’ebullició creativa de la matèria grisa pugui ben dir el que cal que sigui dit amb nitidesa i diàfanament se senti. Aquestes paraules, acompanyades d'un Matisse (si no vaig errada) són genials.
Anna