Joan Alcaraz |
dijous, 29 d'abril de 2010 | 18:38h
Un egodocument és un document històric que parla, en primer lloc, del propi jo i de la seva experiència. De manera que aquest blocaire, com tanta altra gent, se'ls havia anat trobant, però no era capaç d'identificar-los perquè no me'ls havien presentat com a tals. Ara ja no puc dir-ho gràcies a la lectura de l'Obra triada del professor Francesc Espinet, alguns capítols de la qual em posem al dia sobre la tasca dels egodocumentalistes i la seva importància en la formació del coneixement.¿Voleu saber, per exemple, quina era la recepció de la ràdio a Catalunya en els seus primers anys? Serviu-vos dels egodocuments per a aprofundir-hi, sobretot gràcies al ressò d'aquest tema en les novel·les de l'època, els volums de biografies i memòries, els dietaris, els testimonis d'entrevistes publicades a la premsa o en llibres...
En definitiva, les fonts egodocumentals poden ser inesgotables en la mesura que el món ho és.
La gentilesa del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras -amb qui tinc l'honor de col·laborar-, m'ha posat a les mans Obra triada. Homenatge al professor Francesc Espinet, un llibre de la Universitat Autònoma de Barcelona i Editorial Base [www.editorialbase.com] publicat l'any 2009.
Doctor en història contemporània, Espinet (Barcelona, 1937) ha donat classes a la UAB des del 1971 fins a la seva jubilació. S'ha dedicat especialment a la teoria dels egodocuments, l'estudi d'algunes figures rellevants de la Il·lustració del segle XVIII, la cultura i la comunicació de masses a Catalunya des de la fi del segle XIX fins al franquisme i l'anàlisi del món arabomusulmà contemporani.
Tresserras mateix ha estat -a més de col·laborador- un dels molts i agraïts alumnes espinetians, que han après història amb la dedicació, l'interès i l'entusiasme que corresponen a un bon mestratge. I és que no cal oblidar que les aportacions que, poc o molt, siguem capaços de fer també són deutores dels veritables mestres que tenim la sort -si és que la tenim- d'anar trobant pel camí...
El llibre d'homenatge a Espinet reflecteix un seguit de valuosos interessos. Tot llegint-lo, m'adono que a la llista de les fonts egodocumentals utilitzades per tal de conèixer, més de primera mà, quina va ser la recepció de la ràdio a Catalunya des dels seus inicis fins a la Guerra Civil hi trobem, entre d'altres:
Obres de Víctor Alba, Claudi Ametlla, Josep M. Ballarín, Xavier Benguerel, Prudenci i Aurora Bertrana, Artur Bladé i Desumvila, Pere Bosch i Gimpera, Francesc Cambó, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici, Josep M. Espinàs, Joan Garcia Oliver, Amadeu Hurtado, Marià Manent, Frederica Montseny, Joan Perucho, Antoni Rovira i Virgili, Josep M. de Sagarra, Tísner, Francesc Trabal, Pierre Vilar, Llorenç Villalonga... entre una llarga llista d'autors.
Tot plegat resulta d'una gran riquesa perquè els egodocuments són, singularment, rastres de vida. Avui dia, la xarxa deu haver multiplicat aquesta riquesa fins a l'infinit, perquè no cal dir que -tot i la seva immediatesa- la blogosfera, per exemple, és una font egodocumental inesgotable... entre d'altres continguts d'Internet.
Sense oblidar-nos, és clar, de les fonts més clàssiques. D'aquí a un temps, veurem com els egodocumentalistes saben reflectir, posem per cas, un tema més aviat tràgic -per no dir directament pervers i fastigós- com és el que afecta l'Església Catòlica en relació a la pederàstia. I aquesta qüestió només l'apunto, però no vull estendre-m'hi massa. Ja s'ho faran Ratzinger i els seus, però que jutgi, això sí, la justícia humana, i severament si cal...
I és que l'ego -el jo- és una qüestió molt complexa. Pot ser -ha estat moltes vegades- font de patiment, però també indici de gaudi i fins i tot de vanitat, si cal. D'això tracta, poc o molt, la novel·la Egosurfing, de Llucia Ramis, guanyadora del darrer Premi Josep Pla. No l'he llegit, però no descar-t'ho fer-ho per tal de veure com funciona Barcelona com a xarxa social. Això sí, entre els més joves.
D'egodocuments, en definitiva, n'hi ha molts i diversos, i totes i tots en podeu cercar i, sobretot, triar. Només és qüestió de sentir certa curiositat pel nostre món i un mínim de capacitat per a saber-lo comprendre.
Doctor en història contemporània, Espinet (Barcelona, 1937) ha donat classes a la UAB des del 1971 fins a la seva jubilació. S'ha dedicat especialment a la teoria dels egodocuments, l'estudi d'algunes figures rellevants de la Il·lustració del segle XVIII, la cultura i la comunicació de masses a Catalunya des de la fi del segle XIX fins al franquisme i l'anàlisi del món arabomusulmà contemporani.
Tresserras mateix ha estat -a més de col·laborador- un dels molts i agraïts alumnes espinetians, que han après història amb la dedicació, l'interès i l'entusiasme que corresponen a un bon mestratge. I és que no cal oblidar que les aportacions que, poc o molt, siguem capaços de fer també són deutores dels veritables mestres que tenim la sort -si és que la tenim- d'anar trobant pel camí...
El llibre d'homenatge a Espinet reflecteix un seguit de valuosos interessos. Tot llegint-lo, m'adono que a la llista de les fonts egodocumentals utilitzades per tal de conèixer, més de primera mà, quina va ser la recepció de la ràdio a Catalunya des dels seus inicis fins a la Guerra Civil hi trobem, entre d'altres:
Obres de Víctor Alba, Claudi Ametlla, Josep M. Ballarín, Xavier Benguerel, Prudenci i Aurora Bertrana, Artur Bladé i Desumvila, Pere Bosch i Gimpera, Francesc Cambó, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici, Josep M. Espinàs, Joan Garcia Oliver, Amadeu Hurtado, Marià Manent, Frederica Montseny, Joan Perucho, Antoni Rovira i Virgili, Josep M. de Sagarra, Tísner, Francesc Trabal, Pierre Vilar, Llorenç Villalonga... entre una llarga llista d'autors.
Tot plegat resulta d'una gran riquesa perquè els egodocuments són, singularment, rastres de vida. Avui dia, la xarxa deu haver multiplicat aquesta riquesa fins a l'infinit, perquè no cal dir que -tot i la seva immediatesa- la blogosfera, per exemple, és una font egodocumental inesgotable... entre d'altres continguts d'Internet.
Sense oblidar-nos, és clar, de les fonts més clàssiques. D'aquí a un temps, veurem com els egodocumentalistes saben reflectir, posem per cas, un tema més aviat tràgic -per no dir directament pervers i fastigós- com és el que afecta l'Església Catòlica en relació a la pederàstia. I aquesta qüestió només l'apunto, però no vull estendre-m'hi massa. Ja s'ho faran Ratzinger i els seus, però que jutgi, això sí, la justícia humana, i severament si cal...
I és que l'ego -el jo- és una qüestió molt complexa. Pot ser -ha estat moltes vegades- font de patiment, però també indici de gaudi i fins i tot de vanitat, si cal. D'això tracta, poc o molt, la novel·la Egosurfing, de Llucia Ramis, guanyadora del darrer Premi Josep Pla. No l'he llegit, però no descar-t'ho fer-ho per tal de veure com funciona Barcelona com a xarxa social. Això sí, entre els més joves.
D'egodocuments, en definitiva, n'hi ha molts i diversos, i totes i tots en podeu cercar i, sobretot, triar. Només és qüestió de sentir certa curiositat pel nostre món i un mínim de capacitat per a saber-lo comprendre.
