Vet aquí un grapat de discs que he escoltat últimament, tots ells de metall extrem, cap d'ells fomentat pels lladres de la S-ja-sabeu-qui. Els podríem agrupar segons com m'han semblat de la següent manera. Entre els genials està únicament el de Vidres a la Sang (Som), una banda d'allò més personal. No hi ha dubte que fan música extrema, carregada de sentiment però, de vegades em pregunte si realment els fem justícia qualificant-los amb etiquetes metàl·liques. És una reducció absurda, i més en aquest darrer disc on porten més enllà que mai la seva originalitat i es burlen de tota mena de tòpics. Es un disc que si l'escoltes amb atenció emociona, i això no passa sovint. Dins la categoria d'aquells que han fet un boníssim treball però sense cap pretenció revolucionària tenim els següents: Behemoth (Evangelion) que confirmen que encara regnen al món del metall extrem amb contundència. A banda del títol del disc un poc manga, la peça és totalment rodona i fins i tot arriba a sorprendre per moments un seguidor de la banda de fa molts anys com jo mateix. Són brutals com de costum, dins el seu estil propi que segueixen polint. Després tenim també als valencians Visceral Damage (Icon of massive murder), que reprenen una tradició dins el death metal que semblava anant-se perdent. Estic parlant dels ensenyaments de (en peu) Morbid Angel, tot i que també tenen tocs estil Immolation o Krisiun. No és un disc fàcil però per oides entrenades és tota una delícia. I el mateix podria dir dels catalans Foscor (Groans to the guilty) tot i que parlant del black metal més carregat de sentiment. Amb aquest disc han donat una gran passa endavant en tots els sentits. Encara els falta definir un poc la seva personalitat però trobe que li han agafat el punt perfectament al gènere i arriben a tenir moments sublims.
Per últim tenim els discs que, tot i considerar bons, tampoc m'han sorprès especialment tenint en compte la meva predisposició. El primer és el de My Dying Bride (For lies I sire), els mestres del doom metal més romàntic que ara tornen a gastar el violí. Doncs molt bé, francament. Jo tampoc no trobava a faltar cap violí si he de dir la veritat. El disc en general no està malament però s'adverteix una falta d'idees en les composicions que podria ser deguda a la seva llarga trajectòria, on no s'han estat quiets. Potser fora temps d'haver trencat un poc meś. En tot cas, no em queixe. El mateix podríem dir d'un altre grup pel qual sempre he tingut estima, com són Dark Funeral (Angelus exuro pro eternus), els quals s'han marcat un disc exactament com era d'esperar. Si no fos pel fet que encara continuen tenint un so i una gran capacitat d'abrasió únics hagués quedat decebut. Però, el cert és que el disc, que no sorprèn, es defèn per si mateixa molt bé quant a composicions. Això sí, sonen cada dia més a a com haurien de sonar Immortal o és cosa meua?
Per la seva banda, Borknagar (Universal) segueixen donant voltes al mateix tema i, tot que personalment feia uns anys que no els parava massa atenció, amb aquest darrer disc han aconseguit fer-se de notar. La seva línia de black metal folk i èpic segueix intacta i en aquest cas trobem alguns temes que semblen extrets del seu passat gloriós. D'altres en canvi no tant però, la balança finals s'inclina al seu favor. El mateix em passa amb Dying Fetus (Descend into depravity), un dels pocs grups de death/grindcore que sóc capaç de supertar, sobre tot pels seu ritme endimoniat. L'últim disc no capgirarà el gènere però tampoc ningú dubtarà que encara són un pilar fonamental del mateix. Contundent com pocs, musicalment i de nou en les seves lletres de denúncia. I prou per avui.
