jmateuimarti |
dimecres, 10 de març de 2010 | 12:52h
Casimir fa set anys que va de rota batuda. Diu que
una dona, jove en el seu moment i espectacular, n’és la causant.. Se n’enamorà
com un adolescent. Perr ella deixà l’esposa i els dos fills, i quan se n’adonà
l’havia plomat deixant-lo a l’estacada enganxat a l’alcohol i esporàdicament a
la cocaïna. Té cinquanta-nou anys i n’aparenta uns quants més. Quan se li
demana per la seva dona i els dos fills, en com i amb qui estan, si hi manté
contacte, es fa el fonedís, acala la vista i tot d’una canvia de tema. No
dubtis que era el millor cuiner del món, proclama, i dóna noms de persones
principals dels tres restaurants i l’hotel que el tengueren com a mestre de
cuina fins fa cinc anys, exactament, manifesta com si n’hagués recomptat els
dies.
I tanmateix li ballen, o fa ballar, les dates i les dades que relaciona
són extremadament imprecises, la qual cosa fa pensar en reconstruccions vitals
interessades; en faules i altres inventives. No obstant, té la veu educada i
s’expressa amb excel·lència manejant un vocabulari molt més que elemental. El
posat i com vesteix i tot evidencien una certa escola. Té xerrera, en Casimir,
avui, i això sol ser bon senyal. Fa poc més de mig any que no beu i no se’n sap
avenir. Ara demana alguna ocupació, algun entreteniment, si pot ser, perquè
l’ociositat és la mare de totes les addiccions, diu com si fos mestre. Sense
fer res, el cap li va a mil i dóna voltes com un molinet sense trobar-se cap
idea bona. No beu ni una gota, emfasitza, però ha caigut en una depressió de
cavall que el manté lligat a l’angoixa i a la pena. Sent una pena molt fonda
per tot i per res en concret. Conta que l’altre dia, passant per un dels ponts
de l’autovia, pensà a tirar-se per avall, tan poc al·licient troba a tot. Li
fas les reflexions que més a mà te trobes per tal de rescatar-lo de l’avenc i
t’escolta com si li contassis una rondalla. I és en aquest instant de retorn a
temps llunyans quan li detectes aquest somrís gens franc, aquesta mena de
ganyota que et fa pensar en alteracions serioses i més en una persona que no
presenta el biotip habitual en la població al marge o acunetada. De seguida,
però, com si se sabés descobert, redreça la conversa i relata que d’ençà que va
en bicicleta és un home nou; que fer exercici el manté ben estovat per pensar
en copes i altres còctels saborosos als quals s’avicià quan era el millor
cuiner del món i anava de bracet de la dona més portentosa vista mai. També tu
et refàs i t’atreveixes a tornar-li a demanar pel seus fills. I lacònicament,
amagant el mirar, et contesta que tenen trenta i vint-i-cinc anys; que un nom
Emili i l’altre Nico. Abaixant molt la veu i entretenint les mans amb un clip
que acaba de trobar a la taula, et diu que des que se n’anà de casa no els ha
vist ni ha parlat amb ells. No s’han cercat. En guardava una foto dins la
cartera però l’hi foteren i ja no li queda cap imatge que no sigui la del
record amb dolor. Però en veure que es rebleneix en excés, torna a pegar
revinglada a la conversa i et surt amb lo puta que ho passarà anit el Madrid
per desfer-se de l’Olimpic. I en trobar-te novament amb la seva mirada afligida
t’adones que vol ser anònim i que no accepta cap altra història que la que
s’imagina.
