Endavant
Ahir ens llevàvem ben d'hora per agafar un tren en direcció a Sabadell. L'endemà de les nevades va oferir un panorama desolador pel què fa a comunicacions ferroviàries. Demores de més de 20 minuts i trens atapeïts de gent. Però hi vam arribar. En Xavi, educador i treballador de l'AVAN, Associació Vallès Amics de la Neurologia, ens esperava a l'estació, per acompanyar-nos i ensenyar-nos, per primer cop, el centre de l'entitat, que treballa per oferir serveis i ajuda a les famílies i a les persones afectades per les diverses malalties del sistema nerviós.
L'experiència ens va fer gaudir i sensibilitzar a parts iguals. Hi vam cantar les nostres cançons i vam poder compartir opinions i experiències amb els usuaris. La majoria eren joves, però també hi havia persones d'edat més avançada. El que més ens va sorprendre va ser saber que tots ells, almenys el grup que teníem davant, tenien la part cognitiva en molt bones condicions. I això vol dir que, malgrat les aparents dificultats per a poder desenvolupar-se en un món adaptat precisament només per a gent sense problemes de mobilitat, cal poder i voler tractar a totes aquestes persones d'una manera natural, humana i igualitària. O això és el que vam aprendre. No els hi fa falta raó quan ens explicàven que la nostra societat no compta amb tothom. Davant d'aquesta imposició excloent, una evidència. Arribem a Barcelona, a la parada de metro del Poble Sec. Més de 30 escales per accedir-hi i ni una sola manera de baixar-hi o sortir-ne amb cadira de rodes o amb ascensor.
Barça
A les 22.00 hores de la nit entràvem per l'accés número 7 del Camp Nou. Barça TV ens havia convidat per realitzar-nos una entrevista al programa La nit del lloro. Abans de tot això, la Mercè, productora del programa, ens va deixar baixar a la gespa de l'estadi. Pell de gallina. La foto que acompanya aquest escrit és d'aquell moment. I aquí en podeu veure una altra. Ovnis al Camp Nou? :)
15 anys sense l'Ovidi
Passa el temps i seguim recordant-te, Ovidi. Cantem les teves cançons i intentem dignificar el teu llegat. 15 anys són molts, masses, reivindicant-te com el que eres, un autèntic treballador de la cultura, un obrer de la paraula i de la cançó. Passaran els anys i seguirem aquí, fidels a la teva essència, hereus de la teva filosofia. Et recordem. Et respectem.
Ahir ens llevàvem ben d'hora per agafar un tren en direcció a Sabadell. L'endemà de les nevades va oferir un panorama desolador pel què fa a comunicacions ferroviàries. Demores de més de 20 minuts i trens atapeïts de gent. Però hi vam arribar. En Xavi, educador i treballador de l'AVAN, Associació Vallès Amics de la Neurologia, ens esperava a l'estació, per acompanyar-nos i ensenyar-nos, per primer cop, el centre de l'entitat, que treballa per oferir serveis i ajuda a les famílies i a les persones afectades per les diverses malalties del sistema nerviós.
L'experiència ens va fer gaudir i sensibilitzar a parts iguals. Hi vam cantar les nostres cançons i vam poder compartir opinions i experiències amb els usuaris. La majoria eren joves, però també hi havia persones d'edat més avançada. El que més ens va sorprendre va ser saber que tots ells, almenys el grup que teníem davant, tenien la part cognitiva en molt bones condicions. I això vol dir que, malgrat les aparents dificultats per a poder desenvolupar-se en un món adaptat precisament només per a gent sense problemes de mobilitat, cal poder i voler tractar a totes aquestes persones d'una manera natural, humana i igualitària. O això és el que vam aprendre. No els hi fa falta raó quan ens explicàven que la nostra societat no compta amb tothom. Davant d'aquesta imposició excloent, una evidència. Arribem a Barcelona, a la parada de metro del Poble Sec. Més de 30 escales per accedir-hi i ni una sola manera de baixar-hi o sortir-ne amb cadira de rodes o amb ascensor.
Barça
A les 22.00 hores de la nit entràvem per l'accés número 7 del Camp Nou. Barça TV ens havia convidat per realitzar-nos una entrevista al programa La nit del lloro. Abans de tot això, la Mercè, productora del programa, ens va deixar baixar a la gespa de l'estadi. Pell de gallina. La foto que acompanya aquest escrit és d'aquell moment. I aquí en podeu veure una altra. Ovnis al Camp Nou? :)
15 anys sense l'Ovidi
Passa el temps i seguim recordant-te, Ovidi. Cantem les teves cançons i intentem dignificar el teu llegat. 15 anys són molts, masses, reivindicant-te com el que eres, un autèntic treballador de la cultura, un obrer de la paraula i de la cançó. Passaran els anys i seguirem aquí, fidels a la teva essència, hereus de la teva filosofia. Et recordem. Et respectem.
L'Ovidi anava a dinar sovint a un restaurant de Gràcia, quan hi anem sempre hi pensem :) gràcies per recordar-lo avui.
petonets
I gràcies per ajudar-nos a descobrir la figura de l'Ovidi.
Si no hi ha res de nou, ens veim demà a la Bohème!