jpinyol |
dimecres, 10 de març de 2010 | 23:10h
Avui em fixo en un col•lega. No pas un amic, perquè si tingués amics així em preocuparia molt. Em refereixo a un col•lega de professió, que viu en el món de l’educació, és a dir, en el plaer d’aprendre cada dia més coses tot ensenyant. És una mica més gran que jo. I també calb, la qual cosa li deu igualment aclarir les idees. Tot això que tenim en comú! I també algunes diferències. Ell formalitza contractes i jo un dia en vaig signar un, de per vida, amb la vida. Amb la vida docent, també. Això sí, quan el meu col•lega contracta noies per fer de mestres d’una escola o de professores d’un institut, ho fa de manera molt peculiar. El meu col•lega ha elaborat un contracte general que les aspirants a impartir classes durant vuit mesos han d’omplir amb les seves dades i signar-lo després d’acceptar a ulls clucs les següents condicions : No es podran casar mentre treballin. Si ho fan, el contracte serà immeditament rescindit i en un mateix dia passaran de ser solteres i contractades en una feina a casades i a l’atur. No es relacionaran amb homes. S’estaran tancadetes a casa seva entre les vuit del vespre i les sis del matí, excepte si han de complir alguna funció del centre docent on, gràcies al meu amic, treballen. Tampoc podran...
anar a trobar mai gelateries situades al centre de la ciutat o poble on
visquin (suposo que per allò de ser freqüentades per gent molt fresca).
Tampoc no sortiran mai de la seva població si no és que els ho
autoritza el Conseller d’Educació. Tampoc no fumaran mai (si ho fan
se’ls esfumarà immediatament la seva ocupació laboral). No podran veure
ni cervesa ni vi ni whisky ni circular en cotxe amb cap altre home que
no sigui el seu pare o el seu germà. Tampoc no podran vestir roba de
colors llampants. Ni tenyir-se el cabell i molt menys vestir enagos. I
encara menys els serà permès portar vestits que quedin a més de cinc
centímetres per sobre dels turmells (pobrets, es constiparien!). Tampoc
no podran polvorejar-se la cara ni maquillar-se ni pintar-se els
llavis. I a més, si volen mantenir-se en els seus llocs de treball i no
ser acomiadades, també tindran l’obligació de tenir ben neta l’aula on
es guanyen les garrofes. Això vol dir (tal com també diu el contracte
que va fer el meu col•lega calb) que hauran d’escombrar el terra de
l’aula com a mínim una vegada al dia, fregar-lo amb aigua calenta un
cop per setmana, netejar la pissarra a diari i encendre la calefacció a
les set del matí de cada dia feiner per tal que els seus alumnes trobin
escalfada l’aula quan hi entrin a les vuit.
És tot el que hauran de fer les dones treballadores que vulguin ser mestres. Només això. Bé, me n’oblidava. També hauran d’impartir classe, de transmetre coneixements i valors conductuals. De saber sufocar baralles amb èxit. De reconduir arbres joves que es torcen mica a mica perquè algun dia també donin algun fruit amb cara i ulls. I hauran d’assistir a reunions entre altres mestres. I avaluar, com Déu mana, vull dir el Ministeri, la capacitat intel•lectual (en el millor dels casos, creixent) de l’alumnat. I parlar amb pares i solucionar els problemes (també dels pares, que a vegades en tenen més que els fills i de més infantils). I hauran d’innovar contínuament en els mètodes d’aprenentatge adreçats als nassos de mocs que els omplen les aules. I ajustar-se a la normativa educativa. I callar i mossegar-se molt la llengua, encara que els que no entren mai a les aules li diguin el que ha de fer dins… I encara més. I tot per setanta-cinc pessetes mensuals. És clar. No us ho havia dit. El contracte de mestres a què m’he referit de forma literal i sense inventar-me ni un punt, data de 1923 i el meu col•lega calb (ja us he dit que una mica més gran que jo) el va redactar per encàrrec del Consejo de Educación de Castilla la Mancha abans d’aquella data. Quina sort, doncs, dedicar-te a l’educació i haver nascut algunes dècades després. Us ben asseguro que sí.
És tot el que hauran de fer les dones treballadores que vulguin ser mestres. Només això. Bé, me n’oblidava. També hauran d’impartir classe, de transmetre coneixements i valors conductuals. De saber sufocar baralles amb èxit. De reconduir arbres joves que es torcen mica a mica perquè algun dia també donin algun fruit amb cara i ulls. I hauran d’assistir a reunions entre altres mestres. I avaluar, com Déu mana, vull dir el Ministeri, la capacitat intel•lectual (en el millor dels casos, creixent) de l’alumnat. I parlar amb pares i solucionar els problemes (també dels pares, que a vegades en tenen més que els fills i de més infantils). I hauran d’innovar contínuament en els mètodes d’aprenentatge adreçats als nassos de mocs que els omplen les aules. I ajustar-se a la normativa educativa. I callar i mossegar-se molt la llengua, encara que els que no entren mai a les aules li diguin el que ha de fer dins… I encara més. I tot per setanta-cinc pessetes mensuals. És clar. No us ho havia dit. El contracte de mestres a què m’he referit de forma literal i sense inventar-me ni un punt, data de 1923 i el meu col•lega calb (ja us he dit que una mica més gran que jo) el va redactar per encàrrec del Consejo de Educación de Castilla la Mancha abans d’aquella data. Quina sort, doncs, dedicar-te a l’educació i haver nascut algunes dècades després. Us ben asseguro que sí.
Sempre trobo interessantíssims els seus escrits, però no
sempre tinc temps de llegir-los. Per a mi l'educació és un imant, tot i que la
meva dedicació és en el camp periodístic i editorial; per això suposo que avui
m'hi he animat i n'estic satisfeta: gràcies per escriure com ho feu, amb
lucidesa, encert, bon humor i esperit crític (que no falti!).
Aquest conegut teu (calp), si no fos que tu ho dius i per lo tant es verídic, sembla que visqui en el segle XVIII. Es possible que actualment es facin aquestes barbaritats?. Es possible que trobi personal docent que li signi aquest contracte?.
Ja se que la feina va escasa en tots els sectors, pero arribar a consentir aquestes bestieses...¡¡¡
Molts petons.
Núria
Sigui com sigui, van fer molts mèrits per fer abaixar la cara de vergonya als espanyols i ser la riota general per a tots els catalans i totes les catalanes que se'n fotien de valent.
Total, per que havien d'ensenyar...
Es vergonyós.
Els retrògrads no son gaire lluny...
Per la meva part, moltes felicitats i si vols un suggeriment, abans de que passi massa temps patent-ta-la aquesta nova paraula abans de que una altra persona te la copiï, la patenti i en vulgui cobrar drets d'autor a través de la pèrfida SGAE!
http://bibliotecaelperello.blogspot.com/2010/03/almogavares-i-senores-de-cornago.html
Ruben;)
moltes altres actituds segurament tampoc ens agradarien. De fet el
contracte només deia la primera part, la segona no té cap valor per qui
va fer aquestes quatre males ratlles.
Tan de bo no tornem mai cap
aquí, on no es dóna importància al que és realment important (per mi):
disfrutar amb aquesta feina, encoratjar la canalla, escoltar-los,
entendre'ls, acompanyar-los... i també dotar-los de nous coneixements.
no dir una cosa més gruixuda!!!. Sembla mentida que hi hagi gent així,
però n'hi han, n'hi han uns quants...