Edicions Columna ha publicat fa pocs
dies la novel·la a quatre mans de Joan Bruna i Francesc Miralles, El llegat de Judes. En Miralles ja és
conegut pels lectors, però es tracta de la primera novel·la d’en Bruna. Tots
dos han apostat fort pel gènere d’intriga històrica i ens han permès publicar a
“El violinista celest” un petit tast de la seva obra...
EL
LLEGAT DE JUDES
Joan
Bruna / Francesc Miralles
El timbre del telèfon va despertar l’Andreas Fortuny d’una migdiada massa
breu. Si hagués imaginat les conseqüències d’aquella trucada aparentment
rutinària, mai no l’hauria despenjat.
Des que havia tornat del sud de la
Índia, on havia guiat un grup d’enginyers agrònoms, l’abatiment i l’alcohol
havien omplert les seves jornades a parts iguals. No es trobava em el millor
moment de la seva vida. Finiquitada la relació amb l’Elena, la seva única
vàlvula d’escapament —els viatges— s’esvaïa amb el final de l’estiu. I també
els seus ingressos.
Amb la crisi, els viatges en temporada
baixa havien desaparegut pràcticament del mapa, i fins la campanya de Nadal no
comptava amb noves sortides.
L’Andreas va esperar des del sofà que
el telèfon deixés de sonar; tenia massa mal el cap com per mantenir una
conversa raonable. Abans de lliurar-se a la son, havia tingut la precaució
d’apagar el seu telèfon mòbil, però havia oblidat de fer el mateix amb el fix.
Feia servir la línia només per a la connexió a Internet, però encara hi havia
un parell de persones que el trucaven en aquell número.
Quan el telèfon va sonar per sisena
vegada, es va dir que qui fos a l’altra banda desistiria al cap de poc. Però el
timbre va seguir tronant al saló...
A la desena trucada es va incorporar i
va anar cap a l’aparell amb creixent preocupació. Algú s’havia entestat a
contactar amb ell, encara que després de gairebé un minut sense respondre el
més lògic era suposar que no hi era. Una de dues: o aquest algú sabia
que ell hi era, o el que tenia a dir-li era tan urgent que valia la pena
insistir per si de cas.
Amb el telèfon ja a la mà, l’Andreas va
esperar una notícia fatal sobre la salut de la seva mare, que feia un mes que
estava hospitalitzada. Degut a això, quan va sentir a l’altra banda la veu d’en
Muñoz, el seu cap, va respirar alleugerit. Com a molt el reprendria perquè
algun dels enginyers agrònoms havia tornat amb malària.
—Per què dimonis no tens contestador?
—li va preguntar empipat.
—No acostuma a trucar-me ningú pel fix.
I no m’havia adonat que tinc el mòbil apagat —va mentir per disculpar-se.
—És igual. L’important és que et trobo
a temps —va dir en Muñoz amb el seu habitual to estressat—. Ha sortit un tour
de darrera hora. Si no l’assumeixes tu, li diré al client que es busqui la
vida. No m’atreveixo a demanar a cap altre guia que surti de viatge demà.
—Demà?
L’Andreas no donava crèdit al que
sentia. Que el propietari d’una agència de viatges comptés amb ell d’un dia per
un altre significava que el tenia per un bala perduda, algú incapaç de viure
decentment a Barcelona. I el pitjor de tot plegat era que podia ser cert.
—A les 12:35 surt l’avió —li va
comunicar en Muñoz, impacient—. Tampoc hauràs de matinar. Què em dius?
Mentre feia front al mareig provocat
per la ressaca, l’Andreas va fer un cop d’ull al menjador desllorigat i es va
dir que no seria mala idea enrolar-se en un darrer tour abans de l’aturada
tardorenca.
—Qualsevol cosa que no sigui tornar a
la Índia m’interessa —va respondre—. No em veig dormint un altre mes a quaranta
graus dins d’una mosquitera.
—No pateixis —el va tranquil·litzar el
seu cap—. És molt més a prop, i a més hi aniràs de luxe. El client és d’alt
estànding.
—Has dit el client?
—Sí, és només una persona. Li cal un
guia per viatjar a Israel. En principi serà només una setmana.
Allò era el més absurd que havia
sentit l’Andreas des dels seus inicis a l’agència de viatges d’aventura. Havia
fet de guia individual en algun trekking pel Nepal, on calia conèixer els
senders de muntanya, però li semblava estrany acompanyar algú a un país com
Israel. En un atac d’honestedat va declarar:
—Crec que el teu client s’endurà una
decepció amb mi. No he estat mai a Israel ni tinc temps de preparar-me la ruta
d’un dia per un altre.
—No t’amoïnis, la dona que acompanyaràs
és especialista en cultura hebrea. No necessita cap discurset de llibre. Només
has de dur-la on ella et demani.
—Aleshores encara ho entenc menys. Per
què redimonis necessita un guia algú que ja sap on vol anar i que no li cal que
li expliquin res? No hi pot anar tota soleta?
—No pot —va contestar en Muñoz
secament.
—Per què no pot?
—És cega.
L’Andreas es va quedar uns segons sense
saber què dir. Certament aquella seria una missió inusual.
—Compta amb mi —va concloure—, però no
et sembla estrany que una cega vulgui fer turisme? Què espera veure? O és que
només vol tocar el Mur de les Lamentacions?
Com a tota resposta, a l’altra banda va
sentir com el seu cap teclejava nerviós. Va suposar que estava confirmant la
reserva dels bitllets d’avió. Quan va acabar l’operació, va respondre.
—Au, va, alegra’t. Aquest viatge serà
bufar i fer ampolles.
____________________________
BRUNA,
JOAN
Joan
Bruna va néixer a Barcelona l'any 1947. Tècnic
superior en màrqueting, és un apassionat de la lectura, i lector editorial per
una agència literària durant molt de temps. Aficionat
a la història en general i en particular a l'edat feudal, El llegat de Judes és la seva primera novel.la.
MIRALLES,
FRANCESC
Francesc
Miralles (Barcelona 1968) és llicenciat en Filologia alemanya i editor de
professió, a més d'especialista en llibres d'autoajuda, el que l'ha portat a
publicar EL ZEN DE L'EMPRESA i CONVERSES SOBRE LA FELICIDAD (tots dos a Planeta
/ Alienta).
Es
va iniciar en la literatura publicant novel·les juvenils, entre les quals
destaquen UN HAIKU PER A ALICIA (Premi Gran Angular de LIJ 2002) i INTERRAIL
(Premi Columna Jove 2006). El
2007 es van publicar els primers títols de la seva sèrie infantil de misteri EL
CERCLE ÁMBAR (edicions B).
En
la narrativa d'adults, és autor entre altres obres de AMOR EN MINÚSCULA (edicions
B), traduït a l'alemany i el serbi, EL QUART REGNE o L’ÚLTIMA PROFECIA (Premi
Torrevieja 2009), escrit en col·laboració amb Àlex Rovira.
Una abraçada!