Fer país comença per fer
empreses del país: la globalització està feta de persones i d’empreses que
competeixen globalment, però que viuen localment.
Manuel
Castells
De
dijous a diumenge. Ja fa quatre dies i encara ressonen el batibull de xifres
econòmiques, les explicacions aclaridores, les idees suggerents, i per què no
dir-ho, les dades indignants de l’espoli de Catalunya i els Països (ai, las!)
Catalans. I és que dóna molt de si la presentació del Centre Català de Negocis
(CCN).
El
primer que sorprèn és l’absència absoluta de qualsevol argument identitari. Tot
van ser xifres i dades econòmiques objectives i, per tant, tan fàcilment
contrastables com irrebatibles. No hauria de sorprendre –al cap i a la fi és el
Centre Català de Negocis, oi?–, però resulta que ells defensen una opció, la
independència, que en aquest país s’ha volgut vendre únicament com una dèria folklòrica
i emocional.
Com
han demostrat Irlanda o Finlàndia, entre d’altres, en aquest món globalitzat
els països progressen si tenen clar el model econòmic que volen aplicar. Un
Estat, doncs, té l’obligació de garantir els recursos per desenvolupar-lo. I és
justament això el que impedeix que Catalunya esdevinga un país emergent, perquè
la base de la incompatibilitat entre Espanya i Catalunya és el model econòmic.
Diguem-ho
clar: Catalunya ha sabut treure partit de valors com el treball, l’esforç, l’estalvi,
l’esperit emprenedor, el risc i la innovació, i tot plegat amanit amb aquell
punt de creativitat que ha donat no només riquesa material, sinó també cultural
i artística. No és estrany, doncs, que el país fera la revolució industrial
quan tocava i bastira un teixit econòmic –que encara perdura– fonamentat en la
petita i mitjana empresa.
Podem
dir el mateix d’Espanya?
Espanya
ni va fer la revolució industrial, ni ha tret profit del sector agroalimentari,
ni sap rendibilitzar la posició geogràfica privilegiada que ocupa. En lloc d’això,
actualment cerca el lideratge d’una gran banca europea –una estratègia més
aviat rendista i no pas emprenedora–, i
continua enlluernar-se amb un passat lligat a l’Amèrica Llatina, de la qual
pretén ser proveïdora de serveis (telecomunicacions, energia...). Espanya és un país que de la virtut en fa
desgràcia: sent el racó de món que és –amb tots els avantatges que suposa
pertànyer la Mediterrània– d’Europa només vol ser el balneari de sol i platja per
a jubilats.
Per
què, doncs, hem de sacrificar-nos per un model que no satisfà les nostres
condicions?
El
dia que Catalunya siga independent, el dia que puguem apostar per afavorir els
punts forts de la nostra economia, aquell dia desenvoluparem el model que ens
pertoca i esdevindrem un país emergent. Catalunya està preparada per convertir-se,
aprofitant la posició geoestratègica que
ocupa, en la porta d’entrada a Europa d’Àsia i Àfrica. Podrem desenvolupar un
sector logístic que ens permeta rebre els components d’Orient, transformar-los amb
un alt valor afegit i enviar-los cap al continent europeu. Hem d’aspirar també a
convertir el teixit empresarial català en líder mundial en sectors com el
biomèdic, el farmacèutic o l’agroalimentari. I, a més a més, podrem competir en
el nou mercat del turisme cultural i de qualitat.
Algú
dubta de quin dels dos models afavorirà l’Estat espanyol?
Només
si som independents podrem arribar a desenvolupar-nos. I comença a ser urgent,
perquè la posició econòmica espanyola actual a Europa és deplorable, i Catalunya
se’n ressent. Les empreses de casa, que ja han perdut pistonada, no suportaran
molts més anys el pes d’un Estat que les escanya i que no les afavoreix en res.
No és pas l’amenaça del boicot el que hauria d’amoïnar-nos: de fet, el de l’any
2006 al cava català a penes es va notar i, al cap i a la fi, l’augment de les
exportacions va fer tancar l’exercici amb un creixement de les vendes. Tampoc no
és creïble el boicot de les grans empreses espanyoles dels sectors estratègics
(telecomunicacions, energies...) perquè ni un sol empresari voldrà deixar-se
perdre Catalunya com a mercat.
El
boicot real no és pas el del cava, és el d’un Estat que malda per ofegar l’economia
catalana, que no permet que tinguem una xarxa d’infraestructures decent, que entrebanca
les nostres necessitats, que prioritza Madrid com a centre de comunicacions (sic!), que bloqueja el hub del la Mediterrània que hauria de
ser el Prat, que intercanvia –amb la complicitat de Maragall– el tren d’alta
velocitat per uns Jocs Olímpics i que, tornem-hi, ens colla amb el dèficit fiscal.
Només
amb els 22.000 milions anuals que ens furta Madrid, el país s’enlairaria fins a
ocupar el quart lloc del PIB per càpita europeu. I això només seria el
principi.
Dit
això, la pregunta ja no és “per què ets independentista” sinó “per què collons no
ets independentista?!”
http://cataloniawatch.blogspot.com/2010/04/objectivity-catalan-way.html
Gràcies.
Així que deixi de comportar-se com un nen al que estan robant la piruleta i posi's a l'altura, home. Vostè fa exactament lo mateix que jo, cadascun pel seu costat. Rebutgi la meva argumentació, o no ho faci, però almenys no pretengui que l'altre no existeix més que en la fórmula "gent com tu". Aquí no ens exposem per fer onanisme, oi?
D'acord? Va, sigues feliç.
Si em permeteu, volia fer-ne un comentari lingüístic: les sigles PD són d'origen castellà; en català hem d'utilitzar PS (Post Scriptum). Crec que l'ajuda, en qualsevol vessant, també hauria d'ésser globalitzada. De fet, pense que és una bona manera d'enriquir-nos personalment i culturalment. Per aquest motiu m'he decidit a escriure-vos.
Del contingut de l'article, ja en donaré la meua opinió en un altre moment en què tinga més temps per a reflexionar-hi.