La nit era freda i plujosa i mentre anavem arribant a Otos el núvols devallaven convertint-se en molesta boira. Però calia fer l'esforç per assistir a l'homenatge a l'Ovidi que Ca les Senyoretes li retia. Era ja la quarta vegada que parlàvem i sopaven tot recordant l'Ovidi. I si fa dos anys veiérem la pel·lícula Con el culo al aire, en la que l'Ovidi i el Monleón eixíem, ara tots dos de vacances, el dia d'ahir, anomenat pels seus fans, Sant Ovidi, ens vam aplegar per parlar d'ell altra vegada.
I la períodista Núria Cadenes, que escriu a la revista El Temps i a altres mitjans, ens en parlà llargament.
Segueix...
I la períodista Núria Cadenes, que escriu a la revista El Temps i a altres mitjans, ens en parlà llargament.
Segueix...
I la períodista Núria Cadenes, que escriu a la revista El Temps i a altres mitjans, ens en parlà llargament. És l'autora del llibre L'Ovidi on recull tota la seua trajectòria
vital. L'emoció que mostrava en parlar del nostre cantant se'ns va
encomanar a tots els presents. Mentre parlava, jo recordava la vegada que el grup de
joves d'Alberic el portàrem al poble a finals dels 70. Jo era molt jove
i no vaig participar de l'organització però si que vaig tindre dret a
estar prop d'ell davant l'escenari i també darrere. I el que més
m'impactà va ser veure'l tan seriós i vestit de negre, que jo,
innocent, associava amb el dol. I no crec que cobrara molt ja que
l'organització era més aviat pobra.
La Núria ens parlà de la seua infantesa, de l'arribada a Barcelona amb una maleta de cartó, dels seus inicis "empentat" a cantar a capel·la a l'escenari. I després vingueren els èxits i els recitals als pobles. I més tard l'oblid forçat per l'èlit dirigent que ens deixà orfes de noves i velles cançons.
Després vingué el sopar, junts amb els amics d'altres saraos, com el Francesc i la Mercè (enhorabona), Pep i l'Àngel, Beatriu, Jordi i Joan així com la Núria, amb els quals poguérem continuar parlant de tot, des del resultat de la primera volta de les eleccions a rector de la Universitat de València fins a les noves propostes futures. També recordàrem les dures condicions del País Valencià dels anys quaranta i cinquanta, quan l'Ovidi era xiquet...
Acabat el sopar, sempre deliciós de la mà de l'Assumpció, passarem a la sala de concerts de la casa per escoltar la música del grup alcoià Arthur Caravan.
Ja els havia escoltat a la platja de Tavernes, al festival d'estiu Pop al Carrer, i no sonen gens malament. Les seues cançons les podeu trobar ací. Toni de l'Hostal féu de presentador de l'acte.
El grup
acabà de cantar ja ben avançada la nit. Les dues de la matinada
arribaren sense adonar-nos-en i, va ser llavors quan decidirem marxar
cap a casa. La festa no acabà però. Toni de l'Hostal agafava
aleshores la guitarra per continuar animant el personal. El final del
sarao acabà segurament quan el Sol ja tocava a les portes del
Benicadell...
La Núria ens parlà de la seua infantesa, de l'arribada a Barcelona amb una maleta de cartó, dels seus inicis "empentat" a cantar a capel·la a l'escenari. I després vingueren els èxits i els recitals als pobles. I més tard l'oblid forçat per l'èlit dirigent que ens deixà orfes de noves i velles cançons.
Després vingué el sopar, junts amb els amics d'altres saraos, com el Francesc i la Mercè (enhorabona), Pep i l'Àngel, Beatriu, Jordi i Joan així com la Núria, amb els quals poguérem continuar parlant de tot, des del resultat de la primera volta de les eleccions a rector de la Universitat de València fins a les noves propostes futures. També recordàrem les dures condicions del País Valencià dels anys quaranta i cinquanta, quan l'Ovidi era xiquet...
Acabat el sopar, sempre deliciós de la mà de l'Assumpció, passarem a la sala de concerts de la casa per escoltar la música del grup alcoià Arthur Caravan.
Ja els havia escoltat a la platja de Tavernes, al festival d'estiu Pop al Carrer, i no sonen gens malament. Les seues cançons les podeu trobar ací. Toni de l'Hostal féu de presentador de l'acte.
El grup
acabà de cantar ja ben avançada la nit. Les dues de la matinada
arribaren sense adonar-nos-en i, va ser llavors quan decidirem marxar
cap a casa. La festa no acabà però. Toni de l'Hostal agafava
aleshores la guitarra per continuar animant el personal. El final del
sarao acabà segurament quan el Sol ja tocava a les portes del
Benicadell...
a llegir-ho i celebrar-ho... però ja saps que vaig d'aquella manera, era a Barcelona amb mumare i me falten mans i ulls per tot el que voldria. Abraçada i record.
Hem enganxa't el teu article -Salutacions
M'estime molt a la Beatriu, però fins el punt de compartir l'home, donçs que vols que et diga... És la 2a vegada que em passa ja, això d'unir a Francesc i a Beatriu en paper. No sé què pensar...
En fi. Molt bon apunt de la nit de Sant Ovidi. Jo també he fet un post sobre el dia. Que quede constància.
Una abraçada, i fins la pròxima.
Ho canvie....
Enric