El jutjat contenciós administratiu de Lleida ha dictat una sentència en què anul·la la liquidació de l'impost de construccions que va fer l’Ajuntament de Lleida. La raó: indefensió de l’afectat.
Fent cas al diari de més difusió a Lleida, la sentència es fonamenta en el fet que la liquidació “no té la més mínima justificació o motivació pel que fa als elements essencials de l'impost" i "es desconeixen per complet" les raons i mètodes tècnics emprats per calcular el cost real de les obres. Aquesta falta de justificació de la resolució priva, segons la sentència, l’empresa "de la possibilitat d’acceptar, combatre o rebutjar tals raonaments", ocasionant així "una greu situació d’indefensió".”
Qui més qui menys, ha tingut la mateixa sensació d’estar en situació d’indefensió davant d’una administració pública, particularment l’Ajuntament de Lleida, encara que no només.
La connexió d’una canonada d’aigua a una vivenda particular feta per la corresponent empresa municipal pot tenir uns costos que dupliquen o tripliquen els raonables, per assenyalar un altre exemple.
Quan has d’anar a morir al pal, està perdut. El preu no és el de mercat. És el que fixa l’administració pública sense cap possibilitat d’evitar la taxa real i l'encoberta per dessasenyada que sigui. I si la cosa és urgent, com ara un enterrament, ja no cal ni dir-ho. A pagar.
Si la taxa imposada justifica l’acció judicial i l’afectat té recursos suficients la interposició del recurs contenciós administratiu permet restituir, passat el temps, el dret a no ser estafat per la pròpia administració que t’ha de servir.
Quan els costos per fer valer el dret ultrapassen el benefici que se'n pot obtenir el ciutadà paga, calla i té present l’Alcalde, o el capitost que sigui, en les seves oracions íntimes. Com a dany col·lateral, la desafecció política guanya un punt més.
L’abús de qui té una posició dominant és sempre rebutjable. Afegeixin l’adjectiu execrable, quan l’abús, de produir-se, té l’origen en una administració pública que ha de defensar el dèbil per sobre de tot.
No s’equivoquin, defenso les taxes perquè el servei prestat s’ha de pagar. El que no defenso és l’arbitrarietat i la posició dominant que condueix a l’abús d'una administració o de qui sigui, quan tal abús es produeix.
