Diuen que la vida et canvia quan tens un fill. Potser això val per als hòmens. Per a nosaltres, no. La vida ja ha canviat. I no em referisc ja al tret més notori, a la panxa coronada per una cirereta en forma de melic al revés. Tampoc no em referisc al fet de pensar i repensar en com acabarà tot açò, que d'alguna manera ha d'acabar, perquè els embarassos -encara que a voltes no ho parega- no són per a sempre. Ni tan sols pense en la reestructuració brutal que ha sofert casa en les últimes setmanes -i la que m'espera per setmana santa-. És que ara ja no estic mai sola.
I mai significa ni per anar al bany, ni per a la dutxa, ni per cap de les intimitats diàries humanes imaginables. Sé que porte alguns mesos -cinc- aixina. Però abans era fàcil oblidar-se'n. Com a molt, tenia els marejos. Després, una certa redonor incòmoda. Ara no. Als cinc mesos la companyia es converteix en uns tocs d'atenció forts, concrets, imprevisibles, vehements. Hi ha una personeta que comença a reclamar l'atenció. Conscient d'això, li parle. Perquè parlar-li és l'única manera que té de saber que estic a l'altra banda de la panxa les vint-i-quatre hores del dia.
Algun dia em voré pel passeig parlant sola de cara a la panxa, com si fóra la loca dels paperets.
Sí, és diferent per als hómens, però els pares que exercim també els tenim enganxats, menys que les mares, tot s'ha de dir.
De boja res, Marta... ;-) I què fas llevada! Et sortirà un/a tronera!!
Vaig a seguir... encara treballo...