bielmamengual |
dissabte, 6 de març de 2010 | 22:49h
Ben senzill i ben clar. Eren les sis i mitja. M'enlairava per la serra de Tramuntana, al fons del meu passeig, que agafava les coloracions psicodèliques —daurats i grisos, torrats i foscs— del pas del capvespre a la nit.
Feia un no-res havia entrat al cementiri de Santa Maria del Camí i havia visitat dues tombes: els dos maresos llisos amb una làpida mínima negra de Joan Alemany Villalonga (Diputat Provincial, 1931-1936 i batle de Búger, 1936), assassinat entre tortures terribles al veí poble de Pòrtol, l'altre tomba, enmig del passadís central, d'Antoni i Dionísia, dos personatges reals que he convertit en novel·lescos, morts el 1875 i 1876. He parlat amb tots tres.
Quan sortia del cementiri he agafat una drecera: un bocí de la carretera vella de Santa Maria a Pòrtol condemnada per la nova pseudoautopista. I allà, mentre pensava que la literatura és sobretot un diàleg amb els morts, una forma de fer justícia als morts, m'he trobat de morros amb la corrupció dels assassins dels ametlerars.
Algú ha encerclat amb paret de totxo (després de carregar-se la paret de pedra seca) uns quartons d'ametlerar. Quartons, uns tres o quatre mil metres quadrats. Damunt la paret de totxo reixeta dura, forta, espessa, d'aquesta tan corrent i tan poc de galliner. Reixeta sostinguda per pals d'acer gruixuts i col·locats amb ciment armat dins la terra prima de call vermell. Ferides a voler damunt la terra, dins la terra de blats i ametlerars. I dins aquell trast de l'infern, què hi havia? Un dipòsit cilíndric vell de deu metres de llarg per sis de diàmetre, damunt caramulls de grava com plom, i munts de grues de la construcció desmuntades que esclafaven els ametlers, els tapaven, els feien servir de suport. Quina brutorada! Quin escandol! Quina forma de menjar-se el paisatge, l'agricultura, la vida! M'he indignat. M'hauria agradat tenir poders i poder reconvertir allò en el senzill i noble paisatge que he vist aquests darrers seixanta tres anys. He pensat que aniria a l'Ajuntament de Santa Martia i convidaria a la batlessa Rosa Vich a veure aquell horror. Maten els paisatges més essencials, més planers i vers, de mon pays natale! Maten foravila!
Quan estava a punt d'arribar a casa he sentit els sebel·lins en estereofonia. Feia setmanes, mesos que no els escoltava. Ha estat una revelació, un sorpresa, un gust. N'he vist un, ombra negra damunt la tenebra clara de la nit que avançava, volant a la dreta. He pensat que els sebel·lins eren uns ocells consoladors i pietosos.
Algú ha encerclat amb paret de totxo (després de carregar-se la paret de pedra seca) uns quartons d'ametlerar. Quartons, uns tres o quatre mil metres quadrats. Damunt la paret de totxo reixeta dura, forta, espessa, d'aquesta tan corrent i tan poc de galliner. Reixeta sostinguda per pals d'acer gruixuts i col·locats amb ciment armat dins la terra prima de call vermell. Ferides a voler damunt la terra, dins la terra de blats i ametlerars. I dins aquell trast de l'infern, què hi havia? Un dipòsit cilíndric vell de deu metres de llarg per sis de diàmetre, damunt caramulls de grava com plom, i munts de grues de la construcció desmuntades que esclafaven els ametlers, els tapaven, els feien servir de suport. Quina brutorada! Quin escandol! Quina forma de menjar-se el paisatge, l'agricultura, la vida! M'he indignat. M'hauria agradat tenir poders i poder reconvertir allò en el senzill i noble paisatge que he vist aquests darrers seixanta tres anys. He pensat que aniria a l'Ajuntament de Santa Martia i convidaria a la batlessa Rosa Vich a veure aquell horror. Maten els paisatges més essencials, més planers i vers, de mon pays natale! Maten foravila!
Quan estava a punt d'arribar a casa he sentit els sebel·lins en estereofonia. Feia setmanes, mesos que no els escoltava. Ha estat una revelació, un sorpresa, un gust. N'he vist un, ombra negra damunt la tenebra clara de la nit que avançava, volant a la dreta. He pensat que els sebel·lins eren uns ocells consoladors i pietosos.
