botonier |
dissabte, 6 de març de 2010 | 09:07h
Els aldarulls que van acompanyar la conferència de la senyora Rosa Díez a
l'UAB no són un bon exemple de tolerància. Escridassades, insults i
fins i tot violència física no poden ser les maneres de discrepar
d’algú.La senyora Rosa Díez no s’ha mai distingit per apreciar i parlar bé de Catalunya. El fet de convidar-la a donar una conferència a la Universitat no s’ha de veure com un acte de provocació sinó que fa part de l’obligació del centre de donar ensenyament. Perquè tant per estimar com per rebutjar una ideologia, s’ha de conèixer aquesta i les seves contràries. No és possible defensar res si no tenim una bona informació sobre la posició contraria.
Els que no estan d’acord amb les posicions de la senyora Díez, que suposo i espero que siguin molts, podien no anar a la conferencia o anar-hi i en el torn de preguntes posar les coses clares. El camí de les escridassades i la violència no és el correcte, sobretot quan les urnes tenen la boca oberta perquè tothom posi la papereta que vulgui.
Tan soroll per una dirigent d’un partit que no ha de tenir cap tipus d’importància a Catalunya és fer un favor a UPiD perquè el ressò mediàtic és molt més gran que si hagés tingut una escassa assistència de públic.
Reclamar i protestar és un dret, no cal ni discutir-ho. Però se n'ha de fer un ús positiu i no donar massa importància a qui no la mereix. Justament el contrari del que van fer els cridaners de l'UAB.
Algú fa el ruc i ja sabem qui és.
Penso en que es pogués respondre i anotar el que sosté, qüestionar-ho allà on es pugui si no ho vols acceptar, comentar-ho, i recordar-ho per quan calgui contrast (amb el que facin políticament, o amb coses que ens sembli hi ha xoc, per alguna anàlisi).
No tinc notícia de quines coses va explicar, i la notícia són els aldarulls. Aquí tindriem un altre benefici si es planteja la discrepància enraonada. Sí que la he escoltat avui al matí a Ràdio4, trobo discutible la seva consideració de què és fer política, i també anotaria que sosté que els referèndums per la independència que estem fent "són una anècdota".
Ho ha repetit un parell de vegades al menys, seguit de la cantarella de que són, a més, coses que "a la gent no importen" i "nosaltres (diu Rosa Díez), els polítics, ens hem de preocupar del què importa a la gent".
A una conferència li podríem preguntar, aleshores: en quines coses es basa la seva afirmació de que sap "el què importa a la gent"? És olfacte? Anàlisi d'observacions curoses? Algun estudi que pot presentar a contrast? És malevolència? Quina cosa n'afegeix a la realitat que vol vendre perquè el pes d'aquests referèndums passi a ser "anècdota" (que en diu en to despectiu, de res d'importància)? Ho recordarà d'aquí una mica, i acceptarà que o es va equivocar o declarava coses amb mala fe? Ho recordarem? O seguirem amb sorolls i que la diguin grossa qui vulgui i no passa res? És esgotador, trobo.
Per cert, independentista des de fa quan? Perquè prou que vas ocupar càrrecs a la Generalitat, i mentre tu tenies despatx desenes d'independentistes d'aquests que tu menystens eren torturats a les comissaries per defensar la independència que aleshores havíeu guardat dins un calaix tancat amb clau. I vosaltres miràveu cap a una altra banda (i fins i tot el vostre president tenia temps per recollir el Premio al Español del año).
El més lamentable de l'independentisme gentleman és que és incapaç d'entendre que els polítics gentleman tipus Churchill es poden permetre ser-ho perquè tenen l'exèrcit i les clavegueres de l'estat al seu servei.