Jo vaig declamar: “Sigui dit d'entrada que jo no em moc gens pels ambients catalanistes del PV, que haberlos haylos, però que són incòmodament minoritaris per a molta retòrica bastida durant els darrers 30 o 40 anys. Però bé, sí que tinc un bon tou de dies viscuts durant els darrers 37 anys -dels primers 10 diguem que sense gran consciència- a terres d'interior del nord de Castelló, allà on el PP encara no hi ha ficat (gaire) el peu.  
I des d'aquesta alta posició tant precària, em permeto el luxe de pontificar." 

Ell va respondre: “Parlar és debades i sinó es coneix allò de què és parla pitjor encara per això el 11% del cens electoral vots tret per les forces nacionalistes i d'esquerra no sembla gens importants vists des de les aclaparadores majories independentistes del Principat però supose que això al blogguer en qüestió li la porta fluixa. De la mateixa manera que parlar de l'interior de Castelló com una espècie de reserva on encara no ha posat el PP la pota, una altra mentida ja que el PP li porta al PSOE 800 en la majoria de caps de comarca de la demarcació però continuem-hi.”

Jo responc:”Em sembla que negar el fet que els nacionalistes valencians fan el ridícul cada cop que hi ha eleccions és faltar a la més elemental de les veritats. Al Catalunya les coses no són gens fantàstiques, però –electoralment parlant- no tant contràries als nostres interessos com Ebre enllà. En tot cas, el meu post no pretén comparar les situacions a banda i banda de la frontera –unless otherwise specified- que se sol dir. A l’Alt Maestrat, ja li dic jo que el PP no hi té gaire poder, cregui’m.”


Jo vaig exposar: “Bé doncs: Crec que el paper que hem fet des del Principat per mirar de mantenir els ponts cap als veïns del Sud ha estat més aviat lamentable. Des de Catalunya, sovint sense posar un peu més enllà de Tortosa, i més encara sense ni creuar el Llobregat, hem donat per sentat que els valencians, en el fons, voldrien ser catalans, i els hem ofert el nom de la llengua i hem mirat amb condescendència les seves "equivocades" decisions electorals amb una displisència paternalista bastant desagradable”

Ell va espetar: “Una altra trola, des del Llobregat enllà als valencians no ens han oferit res de fet els únics que s'han plantejat la possibilitat dels Països Catalans independent  i han bastit tot un discurs teòric al voltat han estat valencians, els textos de Joan Fuster i Josep Guia entre d'altres són una bona mostra. Pel que fa a les decisions electorals equivocades el mateix hi podriem dir des d'ací estant, o vosté vota al PSC? O el lamentable espectacle de la divisió entre diferents fòrmules sobiranistes, que si ara Carretero, que si ara Puigcercós, que si ara Joan Laporta, això sí que és un mal exemple.” 

Jo dic: “Vostè no m’entén. Jo sóc barceloní i m’ho miro com a tal. Només dic que l’actitud de molts catalans envers el PV no és gaire positiva i que sovint pren un to paternalista, que a mi em molesta i que em sembla que si fos valencià encara em molestaria mes. A més, crec que si la majoria dels valencians vota el PP deu ser perquè alguna cosa ben feta fan –no se quina, però alguna deu haver-hi. Si el PSC fa bons resultats aquí al Nord, és perquè hi ha coses que fan bé i la gent, que no és del tot imbècil, els vota. I bé, Carretero, Laporta… què vol que li digui…”

Jo vaig mencionar “com deia, conec relativament bé el nord muntanyós de Castelló. I un cop allà, la cosa és ben fàcil d'entendre: aquella gent parlen igual que els de la Sènia, però en diuen Valencià o directament parlar d'ací. Són tant cosins dels catalans del sud com dels aragonesos castellanoparlants, i posats a no manar, se'ls hi en refot que sigui Madrid o que sigui Barcelona qui els hi digui què han de fer. És una terra nacionalment valenciana però on no hi ha hagut cap Renaixença ni cap pes de la burgesia nacionalista, i per tant no hi ha un discurs polític identitari com el del Principat.(..)

Ell va riure: “Continuem amb el festival de l'humor. Supose que dintre de les experiències  d'aquest blogger haurà esta topetar-se amb un pastor o ramader que li haurà explicat el seu periple vital ja que pel que hi diu amagat com si d'una enquesta sociològica es tractara només hi ha el típic discurs despreciatiu cap als valencians, titllant-nos d'aragonesos, de castellanoparlants i si fera falta de gossos xarnegos per tal de justificar el propi melic-centrisme. Al País Valencià no hi va haver Renaixença? Açò és propi d'ignorants i de bàrbars tal desconeixement. Sí, al País Valencià hi va haver un discurs nacionalista i identitari, vilment ofegat per la rebel·lió feixista.” 

 Jo em molesto: ”No menyspreo gens els valencians, ans al contrari, penso que si fan el que fan i pensen el que pensen, els seus motius tindran. Només opino que si la gent que conec al PV –Alt Maestrat- es molesta quan els hi dius que parlen català, potser l’error és martellejar amb el nom de la llengua.
Que la gent d’aquells pobles té un lligam estret amb els aragonesos és una veritat evident : n’hi ha prou de passejar-se pels pobles, escoltar els noms de la gent, veure l’arquitectura, escoltar la música que senten i menjar a qualsevol restaurant. Si vostè troba que ser proper als aragonesos és un drama, el problema el té vostè.
Bé, si em vol comparar la renaixença a banda i banda de la frontera fassiu-ho, però vaia, em sembla una mica forçat. I si no, llegeixis el link aquest que m’ha posat a la wikipedia, on fins i tot els mes convençuts conclouen el que conclouen al darrer paràgraf”.

  Jo vaig enunciar : « és per això que les successives versions valencianitzades de projectes nacionalistes de gènesi, biaix o inspiració principatina fan el ridícul més estrepitós al País Valencià. És una qüestió de paradigma

 Ell em diu: “Un paradigma implica un canvi de societat. Evidentment que el País Valencià ha sofert dues trasbalsos socials enormes durant el segle XX però d'això a cagar-se tres pets en tots els regidors nacionalistes i d'esquerres dels ajuntaments valencians va un bon tros. Perquè si de paradigmes parlem, què ha canviat al Principat? O és que Barcelona no sembla també Madrid o Saragossa pel que fa a la qüestió lingüística?”

 Jo responc: “Un paradigma no implica cap canvi de res, un canvi de paradigma sí. Altre cop una qüestió d’evidència: el fracàs electoral del nacionalisme valencià és de manual. Si no ho vol veure, vostè sabrà. I passejar-se per Barcelona, encara és bastant diferent de passejar-se per Madrid o Saragossa. Tot vindrà però, no estem protejits per cap camp de força protector”

 Jo vaig deixar anar: “Bé, no sé si res d'això té gaire sentit, però a mi em serveix per entendre perquè a Barcelona hi troben bona acollida tots els valencianistes a la catalana -vegis aquesta santa casa per exemple- i en canvi al País Valencià no els agrada que a TV3 hi surti el mapa dels Països Catalans.”

Ell va exclamar: “Un altre comentari de tertúlia de bar, acàs el temps no era la secció més seguida del telenotícies a falta de notícies del nostre àmbit perquè si en alguna cosa ha fracassat TV3 ha estat en anar més lluny de l'àrea metropolitana de Barcelona, periodísticament parlant.” 

Jo admeto: “ bé, l’exemple del temps no és bò. Però, em sembla que TV3 en general no tenia audiències brutals allà on es podia veure… I ja dic d'entrada que no he buscat cap informació al respecte”

Jo opinava: “Veure el grupuscle d'ERC-PV és tirant a insultant (què hi pinten, a banda de fragmentar un vot ja de per si minoritari?)  i sentir les enceses proclames de les CUP i coses semblants -des del Principat,obviously- reclamant un territori de que va de Salses a Guardamar, frega el deliri i si jo fos valencià pensaria que són una banda de missioners paternalistes que venen a aculturar-me amb més o menys bones intencions. Bé i amb alguna funesta idea assembleària, okupadora o col·lectivitzadora sota el braç, cela va de soi. “

  Ell declarava :”ERPV serà grupuscle però la seua feina hi fan o vindrà vosté a plantar-los cara als d'Espanya2000? No ho crec ni de bon tros, és millor "pontificar" des de lluny. “

 Jo em reafirmo en la meva opinió: “Vol dir que cal “plantar cara” a una colla de descerebrats? Si és el que volen… I en tot cas, si un partit suposadament de govern serveix per anar a fer contramanifestacions, ja em dirà…”

Jo vaig exclamar: “Alto! que estaria bé que haguéssim pogut articular un país que anés de punta a punta d'allà on s'hi ha parlat el mateix idioma, diga-li català o valencià o el que sigui en algun moment de la història? I tant, seria estupendo, però no ha anat així des de la batalla de Muret, si molt m'apures... I quan vius amb els peus fora de la realitat, els psiquiatres et tracten (i va força bé).”

 Ell va lamentar. “Vosté no sols es caga tres pets en la història sinó que a més ens tracta de bojos els qui creiem en un país que va més enllà de les fronteres administratives. A vore si tant de regionalisme ben entès no serà el que li afecta a vosté el seny.”

 Jo insisteixo: “vostè no em vol entendre. Jo només dic que aquest país somiat, ara no existeix. Tant de bò, però no existeix. Ens uneixen moltes coses, entre elles la llengua. Però l’immensa majoria dels habitants dels 4 territoris principals que composarien els PPCC ni coneixen el concepte, i els que sí que han sentit tocar campanes, ni el volen, ni li veuen el més mínim sentit. Potser que dediquem els esforços a croades més útils doncs. I per cert, això que vostè remarca tant sovint del fet d'anar de ventre, jo només ho faig al WC de casa i prou”

Jo concloia: “Per tant, tot aquest rollo per dir que penso que ens hem de centrar: aconseguir desencallar la situació al Principat, i a través de l'exemple pràctic, mirar de guanyar simpaties a casa dels cosins -si és que ens les volen donar encara. I és que aviam, per algun motiu Jaume I ja va veure l'assunto més com una confederació que com un sol Estat...”

Ell engegava: “Això vagen vostès desencallant però si vosté vol guanyar simpaties per ací baix millor que es documente abans d'escriure.”

Jo acabo: “jo les meves simpaties per alla baix ja les tinc i sé com mantenir-les, no cal que s'amoïni. I molt em temo, que si fem una carrera aviam qui es desencalla més depressa, la perdem els 2, però nosaltres, els catalans, arribarem més lluny que vostès, els valencians. No sé si això és bò o dolent, però aquí dalt hi ha més indepes que allà baix i això és un fet.”