Com que som un xic agosarat, ens endinsarem avui en un d’aquells móns més misteriosos de la quotidianitat humana.
Des dels temps del Llibre de Coc i, encara abans, des de l’invent del foc potser, la cuina ha esdevingut un dels camps que ha aixecat més passions.
I és que, quan un comença a viure sol, es fa una cuina a mida. Una cuina que, normalment, es compon de dos elements: microones o forn elèctric i telèfon. Aquests elements solen utilitzar-se per aquest ordre:
Primer, tornant cap a casa, es compra menjar preparat (normalment una pizza i, a mesura que s’avança en la solitud, es passa per diversos estadis i es cerca un xic la varietat en d’altres menges precuinades).
Després, en arribar a casa, es posa al microones i, apa!, cap on sigui de la casa (mai una taula, valga’m Déu!) i es menja allò que s’ha escalfat pel procediment suara esmentat.
Sovint, però, el solitari (o solitària) no controla gaire l’estri, se li crema la teca i es veu obligat a utilitzar l’altre eina: el telèfon. Per què? et deus preguntar. Doncs per demanar menjar xinès o una pizza d’urgència.
Amb el temps, però, el solter, potser cansat de menjar sempre el mateix, es llença al món de les llegums i la cuina comença a prendre cos amb un pot d’aigua i un xic d’oli. És senzill, en recomano la prova.
Sempre, però, arriba el dia que, empès per la curiositat, hom hi posa un parell d’ous.
En aquest moment, se li obra un món nou i creatiu on els ous, que comencen fent-se en revoltillo evolucionen cap a ous ferrats i, si hom té sort, quelcom que s'assembla a una truita.
Ahir al vespre, aprofitant que la taronja amb la que anem compartint cistell se n'anava a sopar fora de casa, vaig tornar al laboratori del solter creatiu. Els invents culinaris en soledat i aguantant el possible mal de panxa és el meu lema entre fogons. Per on anava?
Ah, sí, que em quedava sol i amb un parell d'ous a la mà. Obro la nevera, doncs, i el cap comença a processar aliments per a fer l'alquímia del parell d’ous. Resultat: Un polsim de formatge ratllat i unes nous picadetes amb tot l’amor de la parella.
Oli a la paella. La posem damunt del fogó. Batem els ous i hi llancem el formatge ratllat i les nous picadetes. I, apa! som-hi! A desenvolupar la creativa solitud del cuiner solter! Resultat: una truita que, mal m’està dir-ho, em va sortir collonuda!
Cuina senzilla, però creativa: la truita d’ous, formatge i nous és un plat exquisit que recomano a qualsevol passavolant d’aquest Cau que vulgui abandonar el món del microones i el telèfon per endinsar-se en l’art de la cuina amb un parell d’ous.
Sí, sí, ja sé que els fogons fan por, però, una bona paella i quatre ingredients ben triats, fan una truita celestial. Una truita digne d’aparèixer en el Sent Sovi o de ser servides en els temples d'en Santi, la Rusqui o el Ferran del Bulli.
AnnaPortell |
dissabte, 6 de març de 2010 | 01:27h
uns macarrons tampoc costen tant de preparar, o no sé, patates fregides (naturals) o un arròs bullit (tot saltejat amb nous, si vols). Res, Lluís, molta mandra! Ara, l'invent, segur que era bo. Espero que li hagis explicat la recepta a la taronja.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
