Comencem
per una història. Un dia, em sembla que no massa llunyà, algú va tenir la idea
de qualificar l’escriptor argentí César Aira com el secret millor guardat de la
literatura argentina. Aquesta fórmula va fer tant de camí que ja poc importa si
a l’esmentat Aira li publiquen en les millors editorials del món. Sempre serà
aquell escriptor secret, i jo, per altra banda, coincideixo en el diagnòstic:
Aira és com un regal inesperat.
Un
dels secrets millor guardats de la literatura catalana -i també un regal per
als nostres sentits i la nostra intel·ligència-, és la figura i l’obra de
l’escriptor Gerard Vergés. Seguint el que diu Ricardo Píglia al seu Crítica y ficción, sobre l’exercici de
la crítica com una vessant de l’autobiografia, serà necessari un petit viatge
en el temps.
A
començament dels anys vuitanta, quan estudiava Filologia Catalana, no era gaire
habitual parar atenció als gèneres –em nego a dir-ne sub-gèneres- que ronden la
literatura del jo. Dietaris, llibres de viatge, un cert 
tipus d’assaig, eren
considerats com a gèneres menors que poc o res podien aportar als nostres
estudis. Paradoxalment, tant Josep Pla, com Joan Fuster -Gaziel era per als
molt entesos-, quedaven inclosos dins les obres cabdals de la nostra
literatura.
Per
camins laterals, sovint els més fiables, vaig trobar un altre tipus d’assaigs, obres
que s’allunyaven de l’academicisme i que sovint es revestien de formats com els
abans esmentats. Des dels escrits d’Eliot o Pound, fins als textos de Cortázar
o de Borges, l’assaig es diluïa en la creació i estava fet per creadors...
Aquest
altre tipus d’assaig –no sempre, però sovint escrit per novel·listes, poetes o
pintors- a més de procurar-me coneixements em divertia, a més d’il·lustrar-me
convocava aspectes com la bellesa, el plaer de la lectura o una intensa pulsió
estètica i poètica.
Amb
el pas del temps, però, he après a estimar d’una manera molt especial aquesta vessant
del gènere que, molt sovint, ens proporciona un contacte directe i intens amb
els escriptors que la practiquen.
Un
dia, potser finals del 1986 o començaments del 1987, un amic poeta, Ramon
Guillem, em va posar a les mans les Tretze
biografies imperfectes, de Gerard Vergés. Acostumat a la saviesa dels seus
consells, m’hi vaig abocar. De seguida les “biografies” es van imposar com un
d’aquests llibres de capçalera que sempre volten la tauleta de nit o els seus
marges, a més de ser una de les alegries lectores que amb més freqüència poso
com a exemple.
Podríem
dir que l’obra de Gerard Vergés, des de Tretze
biografies imperfectes (Destino, 1986), un dels llibres
més singulars dels darrers 50 anys, fins a Eros
i art (Edicions 62, 1991), s’avança a una època, la nostra, en que l’assaig
ha pres de manera pública un camí que fins ara se li havia permès oficialment
només a la novel·la. Quan al llarg del segle XX es parla de novel·la total, es
pren en consideració que la novel·la pot contenir altres gèneres i, de fet, la
narrativa sudamericana ens dóna prou exemples d’aquesta voluntat totalitzadora
que converteix la novel·la en un escenari capaç d’aplegar l’assaig, la poesia i
altres gèneres.
L’Assaig
del segle XX també és un assaig on cap tot i, curiosament, s’acosta així a
l’assagisme d’altres èpoques i autors, quan coincideix la recerca literària amb
la recerca crítica, una tasca, ja ho hem dit, molt a mans dels creadors i no
tant dels assagistes. Aquesta permeabilitat de l’assaig, capaç de contenir
altres gèneres o de solcar-los durant el seu trajecte, és el que ens ha portat,
a hores d’ara a admirar les obres de Claudio Magris, Ricardo Píglia o Enrique
Vila-Matas, per posar exemples molt significatius. La seva característica més
destacada és que a més dels trets propis del gènere tenim d’altres propis de la
ficció narrativa, del dietarisme o de la poesia.
El
concepte que en Vergés té de l’assaig traspua modernitat, potser perquè és
capaç de penetrar la vida amb totes les conseqüències. A més d’això, els seus escrits
ens remeten a la millor tradició anglòfila i, és clar, al pare Montaigne. En el
fons, el tema a tractar és l’excusa que dóna peu a una crítica des de la
literatura i amb els paràmetres de l’art, una crítica que és també testimoni del
moment cultural i social que travessa l’escriptor.
A
través de la imaginació, la capacitat per al joc, el gust per la “imperfecció”,
és a dir, pel matís que fa servir l’art per diferenciar-se, en Vergés intueix
la modernitat des de la seva vivència cultural, fruit ben sovint de les seves
lectures. L’escriptor arriba a conclusions revolucionàries per l’assaig català,
sempre des de la seva posició de lector i estudiós una mica solitari, porta
l’assaig fins altres cims que sovint tenen relació amb arts o escriptures
limítrofes.
Tots
aquests aconseguiments dels seus llibres es fan tenint en compte, de manera
rabent, la seva autobiografia, els esforços i les vivències personals que el
converteixen en un escriptor de talent. Aquest és el seu mèrit, ser un
assagista del segle XXI i haver escrit la seva obra en un moment difícil del
segle XX, en uns anys en que crítics, lectors i editors no s’acabaven de creure
el gènere. Però la reformulació de l’assaig que hem viscut darrerament hauria
de fer que la seva tasca de precursor sigui reconeguda com mereix.
Gerard
Vergés és sens dubte un dels darrers curiosos il·lustrats que ens queden a la
literatura catalana, una veu a hores d’ara estranya atesa la seva capacitat per
aplegar mesura i transgressió, un escriptor que ha sabut servir-se dels gèneres
literaris per a canalitzar la seva força creativa.
L’Alfabet per adults que ara tenim la sort
de publicar a Perifèric Edicions és un altre exercici imprevist de prosa
assagística que aspira a penetrar els territoris de ficció del nostre imaginari.
Pensem que el lector gaudirà d’allò més amb les seves aproximacions a una
realitat que en la seva obra sempre té en compte la memòria dels avantpassats, potser
l’única manera que tenim en aquests inicis del segle XXI d’esdevenir complets.
X. R. Trigo
___________________
Aquest text és el pròleg al llibre Alfabet per a adults, de Gerard Vergés,
Catarroja, “Escriptures”, Perifèric Edicions, 2009.
Però abans he de tornar del temps dels romans
Bon viatge per la Tàrraco Imperial. A veure si compartim un temps més nostre aviat.
Abraçades!