Vull fer una afirmació taxativa, rotunda: després dels referèndums per la independència, tenim també una altra ocasió de fer història, d’empènyer canvis importants, radicals, potser, aconseguint més de mig milió de signatures i que la televisió en català hi pugui arribar, amb normalitat arreu de la nació. I això, malgrat el nostre recalcitrant i miserable regionalisme, la nostra visió exclusivament local i localista, l’oblit rabiós de la perifèria nacional. Hi tenim un repte, però, ben al nostra abast; és qüestió de voluntat i de patriotisme (...)
Més de 400.000 signatures ens acosten a la meta. La Catalunya estricta, quadriprovincial, hi ha contribuït de manera important. De tota manera, i sense el concurs del País Valencià, i d’Euskal Herria, hi seríem tan lluny que la fita esdevindria inassolible; convé, doncs, i convindrà rumiar i engegar espais i iniciatives que ens treguin de l’aïllament provincial, insular, fronterer, autonòmic, o departamental; altrament perdrem bous i esquelles.
I això, amb independència de què a la independència hi arribi, només, i en primer lloc o definitivament, un bocí de la nació completa.
L’esforç, essencial, sempre decisiu, d’Acció Cultural del País Valencià, i del gran Eliseu Climent, ens recorda, novament, un cop i un altre, que, com a poble, ens fan falta visions de conjunt, sumatoris intel·ligents, grans dosis de voluntat, de pragmatisme, de cercar camins, de d’agregar voluntats que acostar-nos, per conèixe’ns, per intercanviar, sense preeminències ni setciències alliçonadors. Reconeixement que, tot sovint, el bo i millor del que som no hi és en aquestes quatre pobres, isolades, províncies provincials. Ens cal, doncs, més humilitat, més informació, menys prepotència. I reconèixer que els actius més potents, en determinats camps, són al migdia del formiguer català, de Vinaròs a Guardamar, o a les Illes, o a Andorra, o a la Val d’Aran –mireu sinó quina defensa més intel·ligent i aferrissada, aviam si n'aprenem, nosaltres tan sabuts, que està fent de la seva personalitat diferenciada occitana, Unitat d’Aran-Partit Nacionalista Aranès!
Amb Televisió sense Fronteres, hi tenim un gran repte, una gran avinentesa, per provar-nos, per mesurar-nos, per reeixir en formes col·laboratives que tenen un gran futur.
Només volia dir-vos això, i fer-hi una crida perquè us hi sumeu a una batalla decisiva per la nostra llengua,per la nostra cultura, per la nostra identitat, per la nostra llibertat com a poble que vol ser lliure.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Pere
No vos oblideu tampoc del Baix Vinalopó!!! Molt bon article, enhorabona i endavant en la conscienciació de la gent! Saluts.
Des d'Alacant.
al Segura i del Cinca a Menorca, esdevé una pedra, una arma no
susceptible de desviacions estrictament culturals, indigerible per als
espanyols, i impracticable pels catalans implicats amb la consideració
de Catalunya com a regió autònoma d’Espanya. I si algun català central
potser té «escrúpols» de dir-nos, per exemple als valencians, que som
part de Catalunya, cal respondre que allò que hauria de provocar-li una
veritable preocupació és el fet de considerar els del sud no tan
catalans com ell, és a dir, catalans de segona, que és el que passa
realment quan es nega la condició de català i es nega el nom de
Catalunya als habitants de la perifèria.
Cordialment,
Pere