Un dia vam entrevistar a El Pèsol Feréstec per a l'Enderrock (gener del 2009, si no vaig errada). No va ser una idea brillant que la poc-moderna se n'encarregués, perquè quan entrevistes a un conegut, la confiança fa fàstic. I la suposada entrevista es converteix en un col·loqui difícil de transformar en text. Una conversa on "aquesta cançó sorgeix de nosequin llibre de nosequí, però no ho diguis, que la gent no té perquè saber-ho" o "el millor del món és el compositor de la Rocío Jurado". D'això ja en fa més d'un any. Com també fa més d'un any que El Pèsol Feréstec té enregistrat un disc que no treurà. L'havia d'editar la bona gent de Rediscus! Primer s'havia de dir Al cul del món. Després el van anomenar De bona fe. Ara ja no té ni nom. Fa més d'un any que quan li preguntes et diu "l'estem gravant. El treurem per Sant Jordi. Serà boníssim" i tu ja fa setmanes que has perdut la fe, perquè serà per Sant Jordi, però no saps de quin any... I és una llàstima.
I nosaltres, com que la confiança fa fàstic, en penjarem algunes cançons i ens quedarem tan amples. Perquè com que fa tan que les té gravades i no les vol compartir, algú ho altre ho ha de fer.
I per què ho fem precisament avui? Doncs perquè ahir l'Heliogàbal estava ple de gent que volia sentir la seva cantarella i que va ballar al ritme de les discoteques d'arreu de Catalunya. I tot i que no va cantar "El pis petit" (ajà), vam veure que ja no era el mateix paio que tocava la guitarra i l'harmònica mentres movia el peu, sinó que eren un grup de músics que aconseguien connectar amb el públic. I tot i que el senyor Pèsol Feréstec hagi d'aprendre a controlar la seva llengua (home, Gerard, a vegades xerres massa! No tens límit!), les seves idees ja tenen forma de cançons.
Ah, sí, i sobre la rabieta d'ahir...
Ja tornem a tenir més comentaris que posts, i n'estem contents. Ens agrada que la gent ens digui coses. Ens agrada que si preguntem sobre la paraula massoca, algú ens digui que El diccionari de l'enciclopèdia catalana accepta "masoquista" i "masoquisme" (amb una "s"), però no "masoca" ni "massoca". I encara ens agradaria més que en comptes de fer-ho per mail, ho fés en forma de comentari al bloc. No era una vaga política ni una vaga proletària, era una vaga poc-moderna, de les habituals, de les de "m'enfado i no respiro" i quan t'has posat molt vermell i ja no et raja el cervell, fas un post. Res a veure amb Walter Benjamin. I sí, tots passem de puntetes per milers de güebs, però un dia de cada cent, deixem el nostre rastre. I deixar rastre, està molt bé. Sí, sempre puja l'ego saber que et llegeixen més que el diari (el paper està en crisi, oi?) o que algun desconegut estaria disposat a fer-te pessigolles a la planta dels peus. Seguim endavant, perquè d'aquí quatre dies travessarem la frontera de les 100.000 visites i celebrarem 2 anys, i tindrem encara més piles per continuar amb l'aventura. Moltes mercès.
