Fa dos hiverns en aquest mateix espai us parlava d'un poble que havia fet de la por la seva manera de viure, i de com aquest poble es meravellava que cada any els ametllers decidissin treure flor durant els mesos més freds i foscos de l'any. Els poetes d'aquest poble dedicaven cançons als ametllers i en lloaven la gosadia de florir malgrat els perills que una gelada ho matés tot: «Semblaven esfereïts / de sentir-se tan florits / tots sols entre les boirines», deia Joan Maragall. Els poetes lloaven la valentia dels arbres potser perquè no podien glosar-ne la dels homes i dones d'aquest poble.
Però ara aquest poble ara també ha decidit florir, i ha decidit florir de la mateixa manera que els ametllers que tant admira: entremig dels freds hivernals. Aquest diumenge passat en molts indrets del país va haver-hi florida, sense ajut ni permís de ningú, només perquè la naturalesa d'aquest arbre és florir, malgrat que ho faci de manera tardana. El fruit ja sortirà quan arribi el bon temps. Mentrestant, com diu Lluís Llach: «Cal que neixin flors a cada instant.»
Avui a dos quarts de nou al vespre es presenta al Teatre Bartrina la plataforma Reus Decideix, una d'aquestes flors que surten per donar fruit quan arribi la temporada. Ja sabem que el clima no és el millor per florir; tant és, el clima mai no ha estat bo, o sigui que això no ens ha de fer renunciar a adobar-la i a donar-li escalf.
Cada vot introduït en una urna el dia que ens demanem sobre la independència de la nació catalana, cada papereta dipositada, és una flor blanca més d'aquesta primavera que s'acosta. La veu del poble ens diu que una flor no fa estiu, ni dues primavera, però moltes sí, i a la primavera i a l'estiu ve la fruita i d'aquesta tots en mengem, fins i tot aquells que no tenien cap mena de fe ni esperança que els fruiters podrien aguantar el dur hivern.
