Per què d’ençà que he partit em sent com si m’hagués transformat en un home de noranta anys que fa el darrer viatge lluny de l’illa de tota la seva vida i descobreix que ha perdut el temps amb festeig, guerra, matrimoni, fills, néts, poders, riqueses, brutors a voler i, sobretot, amb aquella dona, Maciana Sansó, que el va tenir dins els seus filats des que la va conèixer devers la vintena i que li va fer fer tot quant va voler, fins i tot els crims més terribles i closos en la fosca de la guerra civil? El padrí Bartomeu devia tenir aquesta edat quan succeí el denou, aquell matí en què mon pare ens havia duit al meu germà gran, Bartomeu, com tots els primogènits llagosterencs, i a mi, Joan, a cals padrins, on ell vivia amb la madrastra Mariana Penyaneta. Després de berenar, amb les protestes de la senyora àvia Maciana, que no volia que li diguéssim padrina perquè feia mossó, m’agradava acompanyar el padrí a la cambra de bany. Veure’l ensabonar-se la cara, agafar el raor i afaitar-se mentre em contava històries dels moros i dels contrabandistes de l’antigor i tots els xantatges, extorsions i tràfics que ell, sota la direcció amagada de la senyora àvia, s’havia muntat durant el franquisme, la transició i la posttransició, era una classe d’història de les més profitoses que he rebut mai. Un home fort, actiu i inesgotable amb el cap menjat per l’Alzheimer és una ufana dels secrets més inconfessables que des que vaig tenir ús de raó havia volgut esbrinar.

Per què mumare, aquella dona sensible, oberta i intel·ligent, que pareixia una sueca amb el seu cos fibrós per la gimnàstica i la natació, mestra d’educació física, amb aquella veu fonda i acaronadora, s’havia pogut casar amb mon pare, que semblava l’hereu tarambana i gandul d’una família de senyors de poble d’obreta de teatre regional? El padrí em revelà en un dels seus deliris que el pubill d’un amic seu s’havia casat de penalti amb una noninguna que nomia Joana Maria, com mumare. Aquella noninguna, filla d’un matalasser i una perlera, era mumare. El meu germà, que va néixer set mesos justs després de les noces a l’altar major de la parròquia on els Llagostera posseïen el primer banc del cantó de l’Evangeli, sempre digueren que fou setmesó. Un setmesó d’un metre noranta, una constitució corpulenta i una salut de ferro, devora jo, nat a terme i que pareixia un nanet esprimatxat al seu costat.

Quan va anar a pegar la primera raorada damunt la sabonera va fer un gest esburbat i violent, i vaig començar a veure que la barba blanca es tenyia de vermell mentre el padrí queia d’esquena. Tot fou tan ràpid i desconcertant que, quan m’hi vaig acostar, ja tenia tot el pit ensangonat i deia me’n vaig, me’n vaig, me’n vaig, fluixet, aclucant els ulls. Vaig córrer plorant i xisclant cap al menjador, on la senyora àvia es clavava els seus irrenunciables dos ous estrellats amb xulla. Ella em mirà com si fos una mosca vironera a qui algú ha fet alçar els ulls del seu menjar llefiscós i em cridà com sempre: No vull que facis xerrar el senyor avi! Només diu desbarats! Quan finalment, després de veure el meu desconsol, i després de suplicar-li per tots els mitjans possibles que s’aixecàs, em va seguir fins al bany ja es va trobar amb el fester: el padrí era mort dins un bassiot de sang. Una mescla d’extrema vitalitat i malenconia va marcar aquella desaparició. Vaig descobrir a les clares allò que ja sabia: la comèdia d’aquella matriarca que ja havia preparat amb manyes de l’avior i la dolentia d’un capo de la màfia, tècniques corrents en ella, tota l’escenografia i els actes de la funció d’enterrament per fer de protagonista absoluta d’aquell nou negoci. Per ordre seva s’aturaren tots els rellotges de la casa i no es posaren en marxa fins a l’endemà del funeral, quan tornaren de cal notari. El dol va caure com una taca negra damunt les nostres existències. Ens comandava a quasi tots. Menys a mumare, que es va posar de mig dol tot d’una que li vingué de gust, i ens va vestir a nosaltres amb roba vermella i blava i rosa i blanca i de tot color. Maciana no va deixar de fer la seva santíssima voluntat, com havia fet tota la vida: quan havia intentat que mumare avortàs, quan després de la seva negativa havia muntat les noces, quan havia programat que als tres anys de matrimoni mon pare es divorciàs de mumare i es casàs amb l’hereva de l’altra casa bona, quan s’havia fet nomenar presidenta de la caixa d’estalvis local i havia convertit tota la costa i un gran bocí de foravila en una murada de gratacels, hotels i urbanitzacions, quan havia esdevingut la dona de negocis que movia tots els fils dels seus successors en el càrrec, dos dels quals ja estaven tancats a la presó per estafa, blanqueig de doblers i una mala fi de porcades immobiliàries. Vaig saber això en quantitats homeopàtiques que en un determinat moment es convertiren en un complex mecanisme d’òptiques que em destensaven la vista i em permetien enfocar amb moltes d’aproximacions aquesta estructura de desig i de poder que era la nostra Família, la “Sacrosanta Família”, com l’anomenava la senyora àvia Maciana. 

Tenir dinou anys i haver-ne passat tres escrivint en aquest bloc és el fruit d’una obsessió de narrar-me que he tingut des de petit. Em sentia un heroi completament perdut que necessita contar-se. Volia dir la vida fetal d’abans de la vida atmosfèrica, volia fer l’experiència de la infantia abans d’adquirir la llengua. Recordava sempre seguit que l’exercici quotidià de la meditatio mortis en els romans de l’imperi em mostrava com la fi no estava situada per a ells en el territori dels darrers instants, al llindar del bategot.

Vaig copiar un fragment d’una carta de 1904 de Kafka a Oskar Pollak en què li deia: Necessitam llibres que actuïn sobre nosaltres com ho fa la mort d’algú que estimam més que nosaltres mateixos. Voldria fer una genealogia com a resultat del relat que la fonamenta més que no l’explica. Ho he deixat tot i això em dóna un llengua lleugera que ara, dins aquest vaixell que em duu cap a Marsella, desplega les ales i té ganes de dir abans d’anar a dinar. Vull cercar l’antídot d’aquesta possibilitat de deglució que es mou en la matèria. Vaig llegir que s’anomenen strangelets els agregats nounats que són capaços d’enviar-se nuclis atòmics més antics. Hi ha planetes que són digerits per varietats més inestables de la matèria que abunda a l’espai.

El meu germà gran, l’estimat Bartomeu, fa tres mesos que em presentà el seu darrer rotllo, un escriptor de novel·les negres que feia feina de gerent en uns grans magatzems, n’Eloi. Des que sopàrem plegats, em semblà una bona parella per a ell, un perdut i un boixador de primera. Amb el temps vaig veure que aquell amic es convertia en algú de la família. De la família que formàvem mumare i nosaltres dos. Ella el tenia fins i tot aviciat. Li demanava opinions de llibres, li feia menjarets, l’escoltava. Em va deixar aturat quan el primer cap de setmana que n’Eloi quedà a ca nostra mumare els va servir el cafè i les ensaïmades al llit, com li agradava a en Bartomeu.

No tenc gaire intuïció per preveure les evidències. Per això quan vaig sentir que dins ca nostra entrava Maciana (les poques vegades que ens vèiem aquests darrers anys, les festes assenyalades, sempre li deia Maciana, i això li provocava tossina i ofegor que amb el temps havien esdevingut recursos inconscients per fer-se notar quan sentia atacats els seus drets imperials de matriarca) no m’imaginava el motiu d’aquella visita inesperada. Per sort la sala de la televisió on mumare la va dur a seure tenia un espiell d’una finestrona mig condemnada que pegava a un rebost. No em sent amb cor, ni amb cap, ni amb collons de repetir aquella proposta de Maciana, amollada amb la dolentia que la inèrcia de fer el mal crea als seus seguidors fanàtics. Maciana, una erínia amb els seus pocs cabells tenyits de blauet i farcits de serps amb la boca oberta, un pou eixut ple de fel, era una bèstia de gola cucosa i corcada que perbocava les ordres com sentències de mort d’una jutgessa de l’infern. Quan mumare ja no va poder pus, amb un “ja basta” greu i potent, tallà en sec aquell discurs mortal i digué, a una Maciana bocabadada i borda, amb una delicadesa afuada i maternal, que partís d’aquella casa de bona gent. Ah!, i que sabés que el seu fill gran, Bartomeu Llagostera Tornadelles, es casava amb el seu amic Eloi Servera Pérez el mes següent. Les copinyes quan es rompen tornen arena.