carme.laura |
dissabte, 6 de març de 2010 | 09:29h
El conte de "La Caputxeta vermella" és un clàssic de la mitologia infantil, un conte insòlit en què el llop que persegueix la nimfetta nobokoviana té tots els atributs encoberts del pederasta-violador. Un argument vist en múltiples escenaris, una narració diseccionada per la psiconàlisi, una por i atracció ancestrals convertides en un conte per a infants.
Del conte pervers, roig de violència i sexe, l'escena coneguda és la del diàleg, amb variants, sobre l'engany, l'escena de la seducció :
"Per què, iaieta, tens les orelles tan grans?, per a escoltar-te millor..., per què, iaieta, ets tan peluda?, per a abrigar-te millor... per què, iaieta, tens pàl·lida la cara?, perquè em vegis millor... per què, iaieta, tens les dents tan llargues?, per a menjar-te millor..."
El que no sabien ni la caputxeta ni el llop és que desenvolupaven tota una teoria de l'evolució genètica que recentment els científics han fet pública: la cultura modifica els gens. La cultura en sentit lat, la conducta apresa des d'antic inclòs l'ús sostingut de la tecnologia creada pel mateix humà ha estat una força de l'evolució i la selecció natural, com ho han estat els dos factors mediambientals, la geografia i el clima.
L'estudi biogenètic dóna pautes per a la interpretació de l'evolució i n'identifica les causes: els científics interpreten un gen comú entre els asiàtics de l'est i els americans nadius com el causant del seu cabell negre i fort, una adaptació per a mantenir la calor al cap en front dels grans freds ( cal dir que d'altres científics apunten que podria haver estat efecte d'una selecció sexual pel seu atractiu sobre la parella) i creuen que la pell blanca d'europeus i asiàtics seria el resultat de l'adaptació al clima durant milions d'anys, exemples de factors evolutius medioambientals que ja eren coneguts.
Les noves recerques sobre genètica emfasitzen la força de la cultura, els canvis culturals, com causa de l'evolució humana : per exemple, passar del nomadisme al sedentarisme implicà un canvi sostingut d'alimentació basada en l'agricultura que fou la manera dominant selectiva d'adaptació genètica que protegí d'enfermetats i va fer sobreviure l'espècie humana.
El llarg trajecte dels humans en sortir del nordest africà i habitar nous territoris fou possible per l'adaptabilitat de determinats gens a nous mediambients, la creació de tecnologia pel mateix home i de noves formes culturals de vida sostingudes durant milions d'anys van fer evolucionar la constitució genètica i afavorir la selecció de l'espècie.
Atès que els canvis culturals s'han produit en els últims 50.000 anys amb una rapidesa impressionant, i que el "tempo" del canvi i de creació de tecnologia és accelerat, podem preguntar-nos: " l'ús del mòbil obligarà l'oïda i l'orella a adaptar-se i modificar-ne la forma?"
El diàleg de la Caputxeta i el llop és una manera càndida d'explicar l'adaptació genètica, una intuicïó de fa més de 300 anys. A poc a poc el conte més famós de Perrault perd el seu misteri.
Les noves recerques sobre genètica emfasitzen la força de la cultura, els canvis culturals, com causa de l'evolució humana : per exemple, passar del nomadisme al sedentarisme implicà un canvi sostingut d'alimentació basada en l'agricultura que fou la manera dominant selectiva d'adaptació genètica que protegí d'enfermetats i va fer sobreviure l'espècie humana.
El llarg trajecte dels humans en sortir del nordest africà i habitar nous territoris fou possible per l'adaptabilitat de determinats gens a nous mediambients, la creació de tecnologia pel mateix home i de noves formes culturals de vida sostingudes durant milions d'anys van fer evolucionar la constitució genètica i afavorir la selecció de l'espècie.
Atès que els canvis culturals s'han produit en els últims 50.000 anys amb una rapidesa impressionant, i que el "tempo" del canvi i de creació de tecnologia és accelerat, podem preguntar-nos: " l'ús del mòbil obligarà l'oïda i l'orella a adaptar-se i modificar-ne la forma?"
El diàleg de la Caputxeta i el llop és una manera càndida d'explicar l'adaptació genètica, una intuicïó de fa més de 300 anys. A poc a poc el conte més famós de Perrault perd el seu misteri.
Crec que hem de retre homenatge als vells sofistes, que van dir que la cultura és la segona naturalesa de l'home en el sentit de superposada, de més autèntica. Persona, en grec, vol dir màscara; l'ésser humà, per tant, és l'animal emmascarat. La cultura és la màscara que es superposa als instints i dóna l'aparença humana; i no hem d'oblidar que les màscares acaben per configurar qui les porta (recordes "El retrat de Dorian Grey" del gran Oscar Wilde?)