carme.laura |
dijous, 4 de març de 2010 | 09:22h
Els mitjans de comunicació les han minimitzat, els organitzadors les han magnificat, els partits polítics nacionalistes catalans les han recolzat i els nacionalistes espanyols les han ridiculitzat.
Aquesta reacció ha estat clarificadora per dos motius: d'una banda, la consulta a la ciutadania sobre el dret a decidir ha entrat a formar part de la normalitat en una societat democràtica i origina reaccions diverses com qualsevol afer important relatiu als drets col·lectius, i de l'altra, la paraula "independència" s'ha integrat amb naturalitat sense pors ni d'amagatotis en el vocabulari i imaginari sociopolític català.
L'efecte, doncs, de les consultes ha estat una conquesta formidable de quelcom molt valuós, impensable d'aconseguir fa tan sols una dècada: l'acceptació general de la disposició natural d'una nació a ser sobirana.
És una passa prou important en un difícil trajecte que ha de caminr-se amb intel·ligència i coratge; el dret a l'autodeterminació és un dret universal"per se" que en el cas de Catalunya , pel principi de nacionalitat, condueix a la demanda de la independència. No és un trànsit simple.
Trencar amb un Estat i crear-ne un de nou és un assumpte seriós, vist i sentit amb criteris múltiples.
Cal crear condicions que ho justifiquin i situar un equilibri entre les demandes sociopolítiques d'una nació madura i heterogènia com la nostra, amb una part de la població lligada afectivament amb Espanya, amb minories identitàries molt allunyades de la nostra cultura, amb uns poders econòmics i mediàtics subjectes a poders aliens.
Cal fer-ho des de baix i des de dalt, cal que qui governi tingui com a objectiu crear aquelles condicions i cal que des de baix se li reclami amb exigència. Cal que els crits espanyols de secessió no substitueixin els d'independència.
Les importants consultes, malgrat la seva modèstia de mitjans i manca de recolzament oficial i mediàtic, han estat i són una eina virtuosa: han situat l'ambició nacional en la normalitat . Una intuïció sociopolítica genial feta realitat .
Trencar amb un Estat i crear-ne un de nou és un assumpte seriós, vist i sentit amb criteris múltiples.
Cal crear condicions que ho justifiquin i situar un equilibri entre les demandes sociopolítiques d'una nació madura i heterogènia com la nostra, amb una part de la població lligada afectivament amb Espanya, amb minories identitàries molt allunyades de la nostra cultura, amb uns poders econòmics i mediàtics subjectes a poders aliens.
Cal fer-ho des de baix i des de dalt, cal que qui governi tingui com a objectiu crear aquelles condicions i cal que des de baix se li reclami amb exigència. Cal que els crits espanyols de secessió no substitueixin els d'independència.
Les importants consultes, malgrat la seva modèstia de mitjans i manca de recolzament oficial i mediàtic, han estat i són una eina virtuosa: han situat l'ambició nacional en la normalitat . Una intuïció sociopolítica genial feta realitat .
l'acceptació general de la disposició natural d'una nació a ser sobirana, vet aquí el gran pas, com molt bé dius, perdre la por a les paraules i als seus detractors. Sí, s'ha situat l'aspiració nacional en la normalitat
Cal, a mi m'ho sembla, un pla estratègic establert amb convicció i el més ampli consens possible. Gràcies, Salvador. Fins aviat!