Avui, Joaquim Maria Puyal ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili. No puc estar més d'acord amb la concessió d'aquest honor a un verdader mestre del periodisme. És ben sabuda la contribució de Puyal a la normalització del català, tant de l'ús com de la seva qualitat, especialment en un terreny com l'esportiu, on tot estava per fer i tot era possible. Ens va ensenyar que qualsevol parcel·la de la societat és susceptible de ser catalanitzada, i amb correcció. Les retransmissions radiofòniques del mestre (per als qui els agradi el futbol) han estat sempre un plaer. Però també ha estat un plaer veure'l i sentir-lo en les seves propostes televisives, exemple de feina ben feta i d'amè resultat. Ja no surten periodistes com ell: les noves fornades de professionals són d'una mediocritat i d'una grisor que espanten. Ja no es fan programes televisius com els seus: saltar de canal en canal (fer zapping, vaja) constitueix un depriment exercici. Però tenim el Puyal i el seu rigor professional, el seu amor per la feina ben feta i la seva dicció precisa. Que ens duri anys i anys.
Potser com a "homenatge" a la seva figura, el locutor de Canal Reus encarregat de donar la notícia, un jovenet tot encorbatat i enclanxinat, ha pronunciat aquest vespre [Pujal] (així, amb una fricativa postalveolar sonora) el cognom del doctorand. I ho ha fet tres vegades, com quan Sant Pere va trair Jesús.
