No direu que no som modestos. Ni guanyar volíem. Anàvem a celebrar que la nostra travessa al rectorat de la Universitat de València havia quedat segona. Ens quedàvem a gust amb la possibilitat de que el candidat a rector Toni Furió passara a la segona volta de les ereccions i poguera accedir al guardó final en igualtat de condicions amb el candidat oficialista de la UV, l'agència de col·locació de la docència valenciana amb pretensions intel·lectuals.
Però, com sempre i cabia esperar, tenim menys olfacte electoral que Camps a l'hora de triar els seus amics. Aquest ha sigut el resultat final:
Esteban Morcillo 36% García Benau 23% Antoni Furió 21% Vicent Soler 18%
Aleshores hem decidit triar una altra estratègia: en l'acte es puga, votarem al PP. Poden passar dos coses. La primera, que guanye, i així nosaltres haurem encertat per primera vegada el nostre pronòstic. La segona, que no guanye i eixe seria el moment de celebrar-ho amb un parell de gin tònics. Xe, fins demà. Au, cacau.
És veritat que ens hem quedat tots molt decebuts. La Garcia Benau li ha passat a Furió només en 1,8 punts i estic segura que ahí ha jugat un paper molt important que era dona: 1,8 punts és el marge que ha tret més ella que Furió entre el PAS -col·lectiu molt majoritàriament de dones-.
La veritat és que era difícil que a la segona volta la candidatura de Furió guanyara ... i a la llarga, és igual perdre a la primera que a la segona volta.
Siguem positius: aquesta candidatura i aquesta campanya ha il·lusionat a molta gent, ha mogut moltes energies, ha trobat molts recolzaments, tant dins com fora de la Universitat. Això no pasava des de l'època de Lapiedra. Cal aprofitar d'alguna manera eixa empenta.
M'apunte a la proposta. La pura veritat: qui ha guanyat? Han guanyat el vot immobilista i el vot irresponsable; han guanyat la pusil·lanimitat conformista i el cumbayà sense idees; han guanyat el status quo i la despersonalització postmodernilla; han guanyat el vot ponderat i el vot guai. Hem perdut tots els altres. El problema és, ara, la sensació de frustració i de fracàs que això ens deixa. Ni tan sols amb els pesos pesants de la intel·lectualitat darrere no ha pogut ser. Entre l'absentisme estudiantil i el pessebrisme doctoral s'ha esfumat l'única il·lusió que ens quedava que la universitat no fóra com la resta del país. Ara ja veiem que el mite de la universitat búnquer és història, i ens esperen vuit anys d'engolir "sapos". No hi ha res a fer i ho tenim tot perdut? En fi, en una altra vida serà.
Fa cinquanta anys per primer vegada una colla de nacionalistes valencians es van trobar a les Fonts de Llíria. El Camp de Túria agraeix d’aquesta manera el compromís vitalici d'aquests homes que iniciaren el reviscolament del País.
Recull d’escrits del concert al Pla de l’Arc el 21 de novembre del 2009 amb Miquel Gil, Pep Gimeno ‘Botifarra’, l’Orquestra Àrab de Barcelona i la Unió Musical de Llíria dins dels actes commemoratius de la campanya ‘400 anys d’absència dels Moriscos del Camp de Túria’ organitzada pe l’Institut d’Estudis del Camp de Túria
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
"València necessita una cançó" és un documental que s'endinsa en el gran moment que travessa la música en valencià. Més de 30 músics, periodistes i professionals del gremi analitzen el que coincideixen a denominar com el millor moment del sector de tots els temps.
A través d'aquest servei, es poden traduir automàticament textos sencers i també pàgines web de llengües com l'anglès, l'alemany, el rus o el xinès al català i també a la inversa
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
Una iniciativa de Softcatalà i Escola Valenciana per a promoure l'ús de programari en valencià (el programari en català al País Valencià i preferentment en variant valenciana)
La veritat és que era difícil que a la segona volta la candidatura de Furió guanyara ... i a la llarga, és igual perdre a la primera que a la segona volta.
Siguem positius: aquesta candidatura i aquesta campanya ha il·lusionat a molta gent, ha mogut moltes energies, ha trobat molts recolzaments, tant dins com fora de la Universitat. Això no pasava des de l'època de Lapiedra. Cal aprofitar d'alguna manera eixa empenta.
La pura veritat: qui ha guanyat? Han guanyat el vot immobilista i el vot irresponsable; han guanyat la pusil·lanimitat conformista i el cumbayà sense idees; han guanyat el status quo i la despersonalització postmodernilla; han guanyat el vot ponderat i el vot guai.
Hem perdut tots els altres.
El problema és, ara, la sensació de frustració i de fracàs que això ens deixa. Ni tan sols amb els pesos pesants de la intel·lectualitat darrere no ha pogut ser. Entre l'absentisme estudiantil i el pessebrisme doctoral s'ha esfumat l'única il·lusió que ens quedava que la universitat no fóra com la resta del país. Ara ja veiem que el mite de la universitat búnquer és història, i ens esperen vuit anys d'engolir "sapos". No hi ha res a fer i ho tenim tot perdut?
En fi, en una altra vida serà.