carme.laura |
dimecres, 10 de març de 2010 | 08:59h
És un dia assolellat. Montjuïc bull. Des de la nova plaça d'Espanya (com el dictador l'ha batejada) i fins a la gran font el passeig espurneja, l'aigua brolla alegre, el vidre de les columnes reflecteix els raigs del sol que s'hi estavellen i hi juguetegen enlluernadors. El Palau Nacional al fons es deixa veure sense les quatre columnes que el dictador ha ordenat enderrocar, "París!, sembla París" diu una dona enjoiada al seu marit mentre mira al seu voltant esperant-ne ser escoltada.
Una munió de gent badoca al voltant de l'estany d'argent viu, veient com el mirall de plata englopa les monedes i fins i tot algun anell que l'incrèdul fatxenda hi llença. Un brollador llança no pas aigua sinó pilotes de cel·luloide.
Una festa major a l'engròs... fotògrafs ambulants fixen la imatge de la parella de nuvis, la canalla llepa pomes pintades de caramel vermell i també cotofluix de sucre, unes noies fan cua davant de la gàbia amb l'ocell de les planetes, els globus enlairats omplen el cel de petites llunes de colors que esperen el pas del gran Zeppelin... L'Exposició Universal és una festa prodigiosa ...
Hi arriben visitants d'arreu, dels pobles veïns i de França... l'estació de ferro s'ha revestida de banderetes donant la benvinguda als forasters. Els trens hi arriben plens a tota hora. Ningú es fixa en ell, els dos guàrdies civils fumen una cigarreta mentre miren les noies que rialleres fan gatzara a l'andana. Duu un mocador de farcell gastat penjat a l'esquena, quatre coses, unes espardenyes, una manta i la carmanyola amb les restes del guisat de patates i carn, la bota de vi buida. Els cabells rossos han encanusit. Cinc, sis anys potser, d'anar pel món com un desgraciat, els companys no l'abandonaren però ell no ha nascut paràsit i ha malviscut fent de camàlic a la parada d'autobusos, transportant d'aquí cap allà les caixes de verdures o peix al mercat. Un exiliat polític, un anarquista de merda. La llengua esquerpa el tancà en una depressiva soletat.
Soletat... Soledad és el nom de la dona que mai no l'ha estimat, ara s'haurà d'enfrontar a ella i als fills que ell mai no ha arribat a estimar. Quan el tren ha passat la frontera ha sentit un altre cop la por d'abans. Ni l'han mirat. Un pobre home endormiscat, mig ebri o ebri del tot.
Ha enfilat, capcot, el camí de casa; no mirar era la manera insconscient apresa en la desgràcia de creure que no era vist. La dictadura és un ull gegantí, immens, sense parpell. El carrer és fosc, el sol no hi arriba; pic i repicó, amb la corriola algú obre el portal. La bombeta fa una llum tristement groguenca. Els graons de l'escala són gastats, negres. El cor li batega amb força, instintivament ho cerca en el farcell, necessita un glop, només un, per a asserenar-se, per a sentir-se fort davant de la família. Respira fort. Pica la porta, li sembla veure darrera de l'espiell els ulls d'ella.
La dona, de negre , com si dugués dol per ell que no ha mort, és davant seu, hieràtica, freda, sense mostrar sorpresa.
Fora, el sol banya el Paral·lel. Darrera de la porta tot és foscor. El pare ha tornat de l'exili. L'exili és encastat al seu endins.
Soletat... Soledad és el nom de la dona que mai no l'ha estimat, ara s'haurà d'enfrontar a ella i als fills que ell mai no ha arribat a estimar. Quan el tren ha passat la frontera ha sentit un altre cop la por d'abans. Ni l'han mirat. Un pobre home endormiscat, mig ebri o ebri del tot.
Ha enfilat, capcot, el camí de casa; no mirar era la manera insconscient apresa en la desgràcia de creure que no era vist. La dictadura és un ull gegantí, immens, sense parpell. El carrer és fosc, el sol no hi arriba; pic i repicó, amb la corriola algú obre el portal. La bombeta fa una llum tristement groguenca. Els graons de l'escala són gastats, negres. El cor li batega amb força, instintivament ho cerca en el farcell, necessita un glop, només un, per a asserenar-se, per a sentir-se fort davant de la família. Respira fort. Pica la porta, li sembla veure darrera de l'espiell els ulls d'ella.
La dona, de negre , com si dugués dol per ell que no ha mort, és davant seu, hieràtica, freda, sense mostrar sorpresa.
Fora, el sol banya el Paral·lel. Darrera de la porta tot és foscor. El pare ha tornat de l'exili. L'exili és encastat al seu endins.
