Él mòbil ens ha fet més lliures o més esclaus? Què hem perdut i què hem guanyat amb el mòbil a les nostres vides? Som capaços de sortir de casa cada dia sense?
Avui em faig ressò de les preguntes tant encertades que el nostre company blocaire ha llençat a la seva última entrada i atés que li he deixat un comentari que ben bé sembla un post, i atès també que el tema em sembla molt interessant, perllongaré el debat a ca meua.
Les preguntes del milió eren doncs: El
mòbil ens ha fet més lliures o més esclaus? Què hem perdut i què hem
guanyat amb el mòbil a les nostres vides? Som capaços de sortir de casa
cada dia sense? I la seva resposta la podeu llegir allà.
D'entrada
diré que la formulació de les preguntes és (i em sembla bé que ho sigui) tendenciosa, perquè així mateix podríem
preguntar no ja pel mòbil només, ni tan sols pel cotxe, o el microones, o la rentadora, sinó simplement per
unes sabates (no confondre amb el "zapatófono" de la foto)
Imagineu: les sabates (en comparació amb èpoques o llocs on anaven o van descalços) ens han fet més lliures o més esclaus? Què hem perdut i què hem guanyat amb les sabates a les nostres vides? Som capaços de sortir de casa cada dia sense? (sí, hi ha qui ho fa, però gosaria dir que no sol ser per gust, sinó més aviat per manca)
Imagineu: les sabates (en comparació amb èpoques o llocs on anaven o van descalços) ens han fet més lliures o més esclaus? Què hem perdut i què hem guanyat amb les sabates a les nostres vides? Som capaços de sortir de casa cada dia sense? (sí, hi ha qui ho fa, però gosaria dir que no sol ser per gust, sinó més aviat per manca)
Mal-formen
les sabates els nostres peus i les nostres espatlles? No és més natural
anar sense? No transpiren millor els peus i nosaltres? On ha quedat la
llibertat de sentir l'herba (el fang, la neu, les pedres, el formigó
calent, els vidres, les xinxetes, branquetes, objectes punxants...)
sota els nostres peus?
Doncs
home, de sentit comú és pensar que a la ciutat, al carrer, a l'asfalt,
a sóls aspres o durs, amb inclemències del temps, etc, les sabates són
imprescindibles. I ja els homes i dones prehistòrics en portaven d'una
manera o altra. Només ha canviat la tecnologia en la confecció i els
materials i la varietat de models per tots els gustos i necessitats o moments. Però és obvi que a casa a l'estiu, fins i tot a l'hivern si
tenim calefacció, anem més còmodes sense; o igualment a la platja, o a la gespa tova i fresca del jardí, on
ningú aniria amb sabatetes de taló d'agulla, o amb uns mocassins de mil
euros.
Sentit comú. Però tant de sentit comú és també que a ningú de nosaltres se'ns acudiria sortir de casa descalços només per provar si som o no uns addictes al calçat, o si en podem prescindir. Vull dir que cada cosa té el seu lloc i moment i utilitat, i unes sabates adients quan toquen, on toquen i com toquen, et poden salvar la vida (igual que la trucada d'un mòbil per avisar d'un accident) I unes sabates inapropiades (xancles a 20º sota zero en l'alta muntanya) te la poden treure (igual que una trucada conduint que provoca un accident de cotxe)
Pel que fa a la llibertat que poden donar les sabates i els mòbils, unes "abarcas" o "zuecos" grans i pesats, no et deixaran córrer i et lligaran al terra si vols caminar per la neu o pel camp, però en canvi unes lleugeres, resistents, aïllants, ergonòmiques i que et protegeixen d'obstacles, inclemències, brutícies, etc; doncs ens donen la llibertat de moviments que la nostra anatomia i els elements naturals del medi ens neguen. Un telèfon mòbil (o fix) que ens bombardeja a trucades fins quan anem a cagar (i perdoneu l'expressió) no és manca de llibertat, és un turment! Igual que unes botes amb una plataforma que s'eleva a dos mil metres d'alçada sobre el nivell de la seva sola, no és fashion-fashion, és una foguera de la Santa Inquisició pels nostres peus i cames!
Però la culpa no és pas del mòbil que bombardeja, ni del les sabates que ens freguen les durícies i que ens entestem en portar; la culpa és nostra per no saber usar-los, i més quan ofereixen tantes possibilitats.
No hi ha mòbil al que no li puguis restringir trucades entrants (cosa que amb un fix és més complicat, o almenys amb els d'abans), posar-li el silenci, desactivar-lo i tot i així poder saber que ens han trucat, qui i quan, i fer-ne cas (només si volem) més tard o quan a nosaltres ens vagi bé, o simplement apagar-lo o ignorar-lo quan ho veiem oportú. Es tracta només de saber calçar-se amb les sabates adients i no insistir si tenim un "juanete" en "embotir-nos" la sabata de cristall de la ventafocs.
Sentit comú. Però tant de sentit comú és també que a ningú de nosaltres se'ns acudiria sortir de casa descalços només per provar si som o no uns addictes al calçat, o si en podem prescindir. Vull dir que cada cosa té el seu lloc i moment i utilitat, i unes sabates adients quan toquen, on toquen i com toquen, et poden salvar la vida (igual que la trucada d'un mòbil per avisar d'un accident) I unes sabates inapropiades (xancles a 20º sota zero en l'alta muntanya) te la poden treure (igual que una trucada conduint que provoca un accident de cotxe)
Pel que fa a la llibertat que poden donar les sabates i els mòbils, unes "abarcas" o "zuecos" grans i pesats, no et deixaran córrer i et lligaran al terra si vols caminar per la neu o pel camp, però en canvi unes lleugeres, resistents, aïllants, ergonòmiques i que et protegeixen d'obstacles, inclemències, brutícies, etc; doncs ens donen la llibertat de moviments que la nostra anatomia i els elements naturals del medi ens neguen. Un telèfon mòbil (o fix) que ens bombardeja a trucades fins quan anem a cagar (i perdoneu l'expressió) no és manca de llibertat, és un turment! Igual que unes botes amb una plataforma que s'eleva a dos mil metres d'alçada sobre el nivell de la seva sola, no és fashion-fashion, és una foguera de la Santa Inquisició pels nostres peus i cames!
Però la culpa no és pas del mòbil que bombardeja, ni del les sabates que ens freguen les durícies i que ens entestem en portar; la culpa és nostra per no saber usar-los, i més quan ofereixen tantes possibilitats.
No hi ha mòbil al que no li puguis restringir trucades entrants (cosa que amb un fix és més complicat, o almenys amb els d'abans), posar-li el silenci, desactivar-lo i tot i així poder saber que ens han trucat, qui i quan, i fer-ne cas (només si volem) més tard o quan a nosaltres ens vagi bé, o simplement apagar-lo o ignorar-lo quan ho veiem oportú. Es tracta només de saber calçar-se amb les sabates adients i no insistir si tenim un "juanete" en "embotir-nos" la sabata de cristall de la ventafocs.
Com diu en Norge, efectivament, abans ens podien localitzar a casa si ens buscaven a la
guia... i si hi érem!!! (a casa i a la guia) La qual cosa, per a mi, ja era una
manera de lligar-nos al sofà a esperar aquella trucada important.
Es a dir, que si pel que fos t'havien de localitzar sí o sí, llavors havies de romandre a casa esperant la trucada. O arriscar-te a que tot just en sortir a per el pa (o en anar a pixar... mira que n'estic d'escatològica avui) et truquessin d'allò tan important i que tant de temps portaves esperant.
I si a més no hi havia contestador, o registrador de trucades rebudes o perdudes, llavors ja ni tant sols t'assabentaves que t'havien trucat i que havies perdut l'ocasió (que ja diuen que la pinten calba)
O si coincidia que esperaves una trucada important i alhora hi havia alguna que no volies agafar, t'havies d'arriscar a contestar sense saber qui era, o fer que l'agafés un altre i que en cas de que fos la dolenta, que digués que no hi eres, obligant al que contestava a quedar de testimoni de que t'havien trucat tot obligat a donar-te el "recau"... massa obligacions per a la suposada idea romàntica de l'antiga i perduda candidesa del fix de tota la vida (de tota la vida de fa dos dies, que a la meva basàvia això del telèfon fix també li semblava un invent del dimoni...)
Sobrevivíem sense, és clar, de fet som aquí, però la manera de relacionar-se era diferent. Així mateix, abans la gent es moria de coses que ara (als països desenvolupats) no. I sobrevivien? Sí, però només els que no s'han mort, és clar.
Perquè no ens enganyem, l'individu aïllat que no necessita que ningú mai ni sota cap circumstància el localitzi, no existeix, potser les necessitats de localitzar-nos dels altres, no coincideixin sovint amb les nostres en tot moment (més aviat no) però això és pot controlar amb els mòbils tant (o més) que amb un telèfon fix, o que amb una carta de les antigues...
La necessitat de comunicació és inherent gairebé a tots els éssers vius, i més en els humans, sent fonamental des d'un punt de vista de transmisió cultural generacional. El que potser hem de saber és encaixar la immediatesa i la velocitat de les noves maneres de comunicar-nos, amb els seus inconvenients i els seus advantatges. No fa gaire un altre blocaire ens hi feia reflexionar també.
Es a dir, que si pel que fos t'havien de localitzar sí o sí, llavors havies de romandre a casa esperant la trucada. O arriscar-te a que tot just en sortir a per el pa (o en anar a pixar... mira que n'estic d'escatològica avui) et truquessin d'allò tan important i que tant de temps portaves esperant.
I si a més no hi havia contestador, o registrador de trucades rebudes o perdudes, llavors ja ni tant sols t'assabentaves que t'havien trucat i que havies perdut l'ocasió (que ja diuen que la pinten calba)
O si coincidia que esperaves una trucada important i alhora hi havia alguna que no volies agafar, t'havies d'arriscar a contestar sense saber qui era, o fer que l'agafés un altre i que en cas de que fos la dolenta, que digués que no hi eres, obligant al que contestava a quedar de testimoni de que t'havien trucat tot obligat a donar-te el "recau"... massa obligacions per a la suposada idea romàntica de l'antiga i perduda candidesa del fix de tota la vida (de tota la vida de fa dos dies, que a la meva basàvia això del telèfon fix també li semblava un invent del dimoni...)
Sobrevivíem sense, és clar, de fet som aquí, però la manera de relacionar-se era diferent. Així mateix, abans la gent es moria de coses que ara (als països desenvolupats) no. I sobrevivien? Sí, però només els que no s'han mort, és clar.
Perquè no ens enganyem, l'individu aïllat que no necessita que ningú mai ni sota cap circumstància el localitzi, no existeix, potser les necessitats de localitzar-nos dels altres, no coincideixin sovint amb les nostres en tot moment (més aviat no) però això és pot controlar amb els mòbils tant (o més) que amb un telèfon fix, o que amb una carta de les antigues...
La necessitat de comunicació és inherent gairebé a tots els éssers vius, i més en els humans, sent fonamental des d'un punt de vista de transmisió cultural generacional. El que potser hem de saber és encaixar la immediatesa i la velocitat de les noves maneres de comunicar-nos, amb els seus inconvenients i els seus advantatges. No fa gaire un altre blocaire ens hi feia reflexionar també.
Vull dir que demonitzar el mòbil -o qualsevol altra TIC- perquè sí, és tant incongruent com
demonitzar qualsevol avanç médic o científic per "antinaturals" o
artificials (la roda també ho és doncs). És clar que igualment som lliures de decidir quin estil de vida volem i com encaixem -i si ho fem- aquests avenços.
Som lliures de no voler antibiòtics davant una infecció molt greu de vida o mort, o no voler unes pales de cardioreanimació si tenim un infart, i no ens les hi posaran, no passa res, simplement que o som molts forts (i d'aquests n'hi ha dos comptats en cada generació) o ens morirem i prou. La diferència entre trucar una ambulància tot just després de tenir un accident (perquè portes un mòbil, carregat, engegat, i amb cobertura) o buscar un telèfon pùblic des del que trucar, és senzillament la vida o la mort. És important això? Doncs cadascú sabrà.
Però parlant de coses més mundanes, més de relacions humanes, confesse (perquè sembla que és un pecat que tots fem però del que cal avergonyir-se i fer penitència) que per a mi el mòbil va ser i és encara un element de llibertat; i ho diria sense cap complexe si no fos perquè em podrien acusar de proselitisme de les companyies telefòniques mòbils (però això sí que sería ja harina de otro costal).
Doncs sí, el mòbil des del principi va ser per a mi la llibertat de moviments des de ben jove. I va marcar una abans i un després molt positiu. Quan tenia 19 anys patia allò que se'n diu "l'obsessió materna", és a dir, que ma mare em volgués esbrinar on anava i amb quí i fins a quina hora, amb l'excusa (alhora certa i raonable) de: "es que no sé si estás bien o no, que me preocupo hija"
Amb el mòbil es va acabar el control (o si més no l'excusa) "Mama, estoy en bien" "Y donde estás?" "En el móvil, mama, estoy en el móvil y estoy bien" Problema resolt. No calien més explicacions, volia saber si estava bé fos l'hora que fos, i jo volia que ella no patix sense haver de donar-li més explicacions, doncs el mòbil ho permetia, fos l'hora que fos i estigués on estigués...
Sembla que el móbil ens lliga, però.... que no el podem apagar igual que el
fixe si volem? (encara que el portem a sobre). Oi que si veus qui truca
pots decidir si l'agafes o no? Cosa que ja han incorporat els fixes des
de fa temps perquè abans estaves venut a arriscar-te a contestar i no
poder desfer-te'n després. Oi que també avui dia l'única diferencia entre un
mòbil i un fix és que l'un està endollat a la paret i l'altre no? La
qual cosa només és un factor a favor del mòbil.Som lliures de no voler antibiòtics davant una infecció molt greu de vida o mort, o no voler unes pales de cardioreanimació si tenim un infart, i no ens les hi posaran, no passa res, simplement que o som molts forts (i d'aquests n'hi ha dos comptats en cada generació) o ens morirem i prou. La diferència entre trucar una ambulància tot just després de tenir un accident (perquè portes un mòbil, carregat, engegat, i amb cobertura) o buscar un telèfon pùblic des del que trucar, és senzillament la vida o la mort. És important això? Doncs cadascú sabrà.
Però parlant de coses més mundanes, més de relacions humanes, confesse (perquè sembla que és un pecat que tots fem però del que cal avergonyir-se i fer penitència) que per a mi el mòbil va ser i és encara un element de llibertat; i ho diria sense cap complexe si no fos perquè em podrien acusar de proselitisme de les companyies telefòniques mòbils (però això sí que sería ja harina de otro costal).
Doncs sí, el mòbil des del principi va ser per a mi la llibertat de moviments des de ben jove. I va marcar una abans i un després molt positiu. Quan tenia 19 anys patia allò que se'n diu "l'obsessió materna", és a dir, que ma mare em volgués esbrinar on anava i amb quí i fins a quina hora, amb l'excusa (alhora certa i raonable) de: "es que no sé si estás bien o no, que me preocupo hija"
Amb el mòbil es va acabar el control (o si més no l'excusa) "Mama, estoy en bien" "Y donde estás?" "En el móvil, mama, estoy en el móvil y estoy bien" Problema resolt. No calien més explicacions, volia saber si estava bé fos l'hora que fos, i jo volia que ella no patix sense haver de donar-li més explicacions, doncs el mòbil ho permetia, fos l'hora que fos i estigués on estigués...
Si
fas abstinència ramadànica o més encara: "gandhianica" del mòbil, per coherència
també hauries d'abandonar el fixe, i
els xats i internet, i la TV... en fi, que no entenc la mòbil-fòbia,
que voleu que us digui. I encara menys entenc que estigui de moda, d'un temps ençà, abandonar el mòbil com si donés un punt
"d'intel·lectualidad" i "bohèmia" anar pel món "deslliurat" dels
"lligams" del vil aparell.
Últimament
he canviat de residència, i ho tornaré a fer, i sempre estic amunt i avall, tenir
un fixe no només no em fa profit, sinó que a més seria una bogeria anar
canviant de número fixe (i de prefixe!) Per això tinc un telèfon que ve
amb mi a tot arreu, amb el que mantinc la relació familiar i social de lluny estant, i en faig de noves, i em mantè (al meu ritme i quan jo vull) connectada al món; i si un dia em quedo penjada, tinc un accident, o el que sigui, doncs
em pot salvar la vida, encara que el mateix dia l'hagi tingut apagat
tota la jornada (o engegat, tant me fa) i no hagi volgut contestar trucades. Perquè, no sé si ho sabeu, però també es pot no contestar, i qui no ho sap fer no té un problema
amb el mòbil, sinó d'altre
índole.
Però
no només són les trucades, també hi ha els sms, els missatges al
contestador... Jo no n'envio gaires, perquè costen i a mi em surt més
barato trucar, però quan l'horari i la prudència aconsella no trucar, els sms van bé. Tot sabent
com emissora i com a receptora (pa lo bueno y pa lo malo) que els sms no són vinculants, no donen fe de que ens han avisat d'alguna
cosa, no són cartes certificades ni burofaxes. Sempre podem dir (i potser sigui veritat) que no ens han arribat,
que no hem vist la trucada, que el teníem en silenci, o apagat; que
l'hem oblidat a casa. O simplement, que no volíem contestar (exactament
igual que si fora un fixe, excuses i raons n'hi ha per donar i vendre amb
tots dos) Però en canvi, si te'n vols assabentar i estar localitzat, llavors et
dona l'oportunitat. Si no, doncs l'apagues o l'ignores i prou.
La possibilitat d'avisar amb un sms o trucant que farem tard a una cita, no és el causant de la impuntualitat. Ni dona patent de corso per canviar plans a última hora, només ens permet que sí ho hem de fer (independentment de si podem avisar o no) almenys minimitzem les consqüencies no fent esperar innecessàriament.
Podríem assegurar sense por a equivocar-nos, que la gent és tan impuntual o puntual abans com ara, el mòbil no dona l'excusa. Simplement evita que si fas tard, l'altre esperi amb la incertesa de saber si vindràs. Però no fa que deixis o comencis a ser impuntual, això va amb cadascú (amb o sense mòbil) I ja no diguem quan es produeixen causes de força major. Moltes situacions desagradables que es podien donar en el passat, ara no hi són gràcies al mòbil (potser n'hi ha d'altres, però no pas aquestes)
La possibilitat d'avisar amb un sms o trucant que farem tard a una cita, no és el causant de la impuntualitat. Ni dona patent de corso per canviar plans a última hora, només ens permet que sí ho hem de fer (independentment de si podem avisar o no) almenys minimitzem les consqüencies no fent esperar innecessàriament.
Podríem assegurar sense por a equivocar-nos, que la gent és tan impuntual o puntual abans com ara, el mòbil no dona l'excusa. Simplement evita que si fas tard, l'altre esperi amb la incertesa de saber si vindràs. Però no fa que deixis o comencis a ser impuntual, això va amb cadascú (amb o sense mòbil) I ja no diguem quan es produeixen causes de força major. Moltes situacions desagradables que es podien donar en el passat, ara no hi són gràcies al mòbil (potser n'hi ha d'altres, però no pas aquestes)
Potser només hem d'aprendre a fer-lo servir, el mòbil, com cal. Això, o
ja dic, també n'hauriem de prescindir dels fixes. No hi veig diferència
pel que fa als defectes de tots dos i sí moltes diferències pel que fa a les virtuts.
Us puc assegurar que, efectivament, jo m'hauria perdut moltes coses i moltes conneixençes personals i algunes amistats, si no haguès estat pel mòbil i per les meravelles de l'era de les comunicacions (inclosa internet que ens allotja per exemple a nosaltres blocaires). I no em considero pas una addicta al mòbil, ell està allà, i si el necessito el faig servir. I si vull estar il·localitzable, doncs l'apago, li poso el silenci, o simplement l'ignoro (tot sabent a qui ignoro -perquè hi veig el nom de qui truca- i per què l'ignoro).
Tanmateix sóc conscient que, com tot, les noves maneres de comunicar-se tenen els seus pros però també els seus contres i que potser és qüestió de re-aprendre a comunicar-se i a moure's en situacions, canals, llenguatges, i codis, nous.
Us puc assegurar que, efectivament, jo m'hauria perdut moltes coses i moltes conneixençes personals i algunes amistats, si no haguès estat pel mòbil i per les meravelles de l'era de les comunicacions (inclosa internet que ens allotja per exemple a nosaltres blocaires). I no em considero pas una addicta al mòbil, ell està allà, i si el necessito el faig servir. I si vull estar il·localitzable, doncs l'apago, li poso el silenci, o simplement l'ignoro (tot sabent a qui ignoro -perquè hi veig el nom de qui truca- i per què l'ignoro).
Tanmateix sóc conscient que, com tot, les noves maneres de comunicar-se tenen els seus pros però també els seus contres i que potser és qüestió de re-aprendre a comunicar-se i a moure's en situacions, canals, llenguatges, i codis, nous.
Potser sí que les meves preguntes eren un pèl tendencioses. Em posiciono perquè és el què penso. Ara, t'asseguro que jo de moment no he trobat ningú que no hagi fet cara de "ja t'ho faràs" o "ja capitularàs" quan els he dit que estava sense mòbil.
Ufff! Ara em venen ganes de fer una altra entrada sobre el tema, però... crec que de moment m'abstinc. Una abraçada!