Diguem que, a efectes d'aquest escrit, i dels que vindran a
continuació, definirem “ball de plaça” com aquella activitat en la qual
intervé música i dansa, que es desenvolupa normalment al carrer, en una
diada concreta i en la qual els balladors formen part d'un col·lectiu
determinat que prèviament……, han assajat la dansa. Faig aquest aclariment perquè un etnomusicòleg podria posar algunes objeccions a aquesta definició i, probablement, afegiria un munt de matisos que podria despistar el que ara mateix voldria explicar.
En realitat vull dir que no estic parlant d'un ball de revetlla al carrer ni d'un ball folk ni d'una audició de sardanes ni de l'actuació d'un esbart, sinó més aviat d'una festa com podria ser la Patum —Berga, per Corpus—, la Morisca —Gerri de la Sal, el 15 d'agost—, el ball del Babau —Esplugues, per Santa Magdalena— o bé, les Danses de Vilanova —Vilanova i la Geltrú, per carnaval—.
Normalment, en aquest tipus festa, intervé una formació musical característica —banda, cobla o conjunts d'instruments tradicionals com a ara grallers, dolçainers, acordió diatònic o sacs i flabiols— que interpreta el ball.
El prestigi d'aquestes festes sol mesurar-se per l'antiguitat de la tradició o bé pel nivell d'atracció que provoquen al públic dels pobles veïns o del cap i casal.
Una trentena d'anys d'exercir de “músic de fer feines” m'han permés participar en nombroses ocasions i tipologies de balls de plaça. Unes vegades com a intèrpret, d'altres com a compositor i, encara, de vegades formant part del col·lectiu organitzador.
Hi ha balls de plaça d'antiga tradició, n'hi ha d'altres que s'han recuperat recentment i adaptat als temps actuals seguint més o menys un model documentat o fins i tot suposat, i finalment n'hi ha que són de pura invenció actual. Aquests darrers, solen respondre a una certa necessitat social de crear un espai-temps que, a través d'un cert col·lectiu practicant de cultura tradicional, aporti trets identificadors a un poble o barri.
Fires, aplecs, commemoracions històriques, inicis o tancament de festes majors…, que no tenen una música i una dansa pròpia, viva o referenciada, propicien l'aparició de col·lectius que decideixen inventar-se l'ocasió i el format. Aleshores sorgeixen un seguit de necessitats: cal buscar una bona excusa, una història o llegenda, un bon disseny festiu que pugui reeixir entre els entorns socials que es pretén atraure i sobretot… calen músiques noves i coreografies.
Normalment, les músiques que es toquen en aquests contexts són de nova creació, però buscant un cert regust antic, tan pel que fa als trets formals com per la tímbrica del conjunt que les interpreta.
En realitat seria d'allò més lícit fer-ho amb rock and roll, funky o pop i tocar-ho amb guitarres elèctriques, bateria i teclat i, encara més, sense gralla ni sac de gemecs ni instruments de cobla que portessin la melodia. Això, però, no afavoriria especialment l'ànsia identificadora generadora de l'invent ja que, en principi, sembla més raonable buscar-la —l'identificació— en la cosa ancestral i nostrada.
Com que els trets formals i tímbrics de la música tradicional m'atrauen prou, no he renunciat mai a proposar-los, en tots els encàrrecs de creació de músiques que he tingut per aquests contexts.
La música anglosaxona també m'agrada, i encara més la tropical, però no crec que en cap cas hagués quallat una proposta d'aquesta mena, ni jo mateix ho he trobat —fins ara, al menys— oportú.
D'uns anys ençà, però, intento no renunciar a introduïr elements de contemporeneïtat en les composicions o instrumentacions d'aquesta mena. Això implica, és clar, trobar una certa complicitat amb el col·lectiu dinamitzador del recentment creat ball de plaça —que és qui fa l'encàrrec— i això no sempre és fàcil ja que hi ha una certa tendència a creure que tradicional i antic són dos conceptes sinònims i he de dir que no només discrepo d'aquesta suposició sinó que fins i tot, en alguns casos, crec que poden ser conceptes antònims. El violí, el clarinet o la trompeta, per exemple, són instruments força més antics que la tenora —que tots coincidiríem a reconèixer com a instrument tradicional—.
—Posem-hi tocs de vell però deixem constància que ho estem fent al segle XXI —jo que li dic.
—Mmm… —que contesta l'altre—, què vol dir això?
—Doncs, instruments de cobla sobre bases pregravades, per exemple.
—Això no serà un pastitx?
—És clar! —Contesto.
Carrego la pipa, l'altre m'omple el got i… continuem conspirant al bar de l'Ateneu.
En realitat vull dir que no estic parlant d'un ball de revetlla al carrer ni d'un ball folk ni d'una audició de sardanes ni de l'actuació d'un esbart, sinó més aviat d'una festa com podria ser la Patum —Berga, per Corpus—, la Morisca —Gerri de la Sal, el 15 d'agost—, el ball del Babau —Esplugues, per Santa Magdalena— o bé, les Danses de Vilanova —Vilanova i la Geltrú, per carnaval—.
Normalment, en aquest tipus festa, intervé una formació musical característica —banda, cobla o conjunts d'instruments tradicionals com a ara grallers, dolçainers, acordió diatònic o sacs i flabiols— que interpreta el ball.
El prestigi d'aquestes festes sol mesurar-se per l'antiguitat de la tradició o bé pel nivell d'atracció que provoquen al públic dels pobles veïns o del cap i casal.
Una trentena d'anys d'exercir de “músic de fer feines” m'han permés participar en nombroses ocasions i tipologies de balls de plaça. Unes vegades com a intèrpret, d'altres com a compositor i, encara, de vegades formant part del col·lectiu organitzador.
Hi ha balls de plaça d'antiga tradició, n'hi ha d'altres que s'han recuperat recentment i adaptat als temps actuals seguint més o menys un model documentat o fins i tot suposat, i finalment n'hi ha que són de pura invenció actual. Aquests darrers, solen respondre a una certa necessitat social de crear un espai-temps que, a través d'un cert col·lectiu practicant de cultura tradicional, aporti trets identificadors a un poble o barri.
Fires, aplecs, commemoracions històriques, inicis o tancament de festes majors…, que no tenen una música i una dansa pròpia, viva o referenciada, propicien l'aparició de col·lectius que decideixen inventar-se l'ocasió i el format. Aleshores sorgeixen un seguit de necessitats: cal buscar una bona excusa, una història o llegenda, un bon disseny festiu que pugui reeixir entre els entorns socials que es pretén atraure i sobretot… calen músiques noves i coreografies.
Normalment, les músiques que es toquen en aquests contexts són de nova creació, però buscant un cert regust antic, tan pel que fa als trets formals com per la tímbrica del conjunt que les interpreta.
En realitat seria d'allò més lícit fer-ho amb rock and roll, funky o pop i tocar-ho amb guitarres elèctriques, bateria i teclat i, encara més, sense gralla ni sac de gemecs ni instruments de cobla que portessin la melodia. Això, però, no afavoriria especialment l'ànsia identificadora generadora de l'invent ja que, en principi, sembla més raonable buscar-la —l'identificació— en la cosa ancestral i nostrada.
Com que els trets formals i tímbrics de la música tradicional m'atrauen prou, no he renunciat mai a proposar-los, en tots els encàrrecs de creació de músiques que he tingut per aquests contexts.
La música anglosaxona també m'agrada, i encara més la tropical, però no crec que en cap cas hagués quallat una proposta d'aquesta mena, ni jo mateix ho he trobat —fins ara, al menys— oportú.
D'uns anys ençà, però, intento no renunciar a introduïr elements de contemporeneïtat en les composicions o instrumentacions d'aquesta mena. Això implica, és clar, trobar una certa complicitat amb el col·lectiu dinamitzador del recentment creat ball de plaça —que és qui fa l'encàrrec— i això no sempre és fàcil ja que hi ha una certa tendència a creure que tradicional i antic són dos conceptes sinònims i he de dir que no només discrepo d'aquesta suposició sinó que fins i tot, en alguns casos, crec que poden ser conceptes antònims. El violí, el clarinet o la trompeta, per exemple, són instruments força més antics que la tenora —que tots coincidiríem a reconèixer com a instrument tradicional—.
—Posem-hi tocs de vell però deixem constància que ho estem fent al segle XXI —jo que li dic.
—Mmm… —que contesta l'altre—, què vol dir això?
—Doncs, instruments de cobla sobre bases pregravades, per exemple.
—Això no serà un pastitx?
—És clar! —Contesto.
Carrego la pipa, l'altre m'omple el got i… continuem conspirant al bar de l'Ateneu.
Marcel dixit, febrer 2010
estem cansats de llegir cada dia els "balls de plaça". No hi haurà un escrit -6?, o un nou capítol del Gordillo?
Una abraçada