En Jerôme és un d’aquests paios que ha guanyat sensibilitat a hòsties. Les hòsties que dóna la vida quan hom es veu obligat a fer de funambulista a les vores de l’existència humana.
Vaig conèixer en Jerôme a la seva atrotinada casa de Nova Orleans. La podeu veure en la imatge que acompanya aquestes ratlles. El vaig conèixer en aquells dies en què els cocodrils dels Cayos van prendre la ciutat del Mardi Gras, empesos pels huracans, tan propis d’aquelles terres d’ultramar.
En Jerôme ha viscut sempre a les vores de la vida. I ho ha fet per tradició familiar. Son pare ja era un bergant i un pocapena, i ell no ha pogut fugir d’aquest món fins que ha trobat la força de la seva veu. Una veu d’extrema sensibilitat, una veu de desequilibrat equilibrista, que ha sabut regenerar-se a través de la cançó i apropar-se al sòlid arbre dels Lisboa Zentral Cafè.
Saltant del jazz a la cançó lleugera i, de la cançó lleugera al divertiment neosurrealista més nostrat, els Lisboa s’han fet un forat en el panorama artístic actual. Qui no recorda la impagable Glorieta?
Actualment, en Jerôme és de gira per casa nostra. I és amb la millor i més acurada companyia musical. Sensibilitat càlida i carrinclona per tota una joia de la cançó eternament lleugera i passatgera.
Gaudiu d’un moment històric, tant o més històric que la presentació del més gran entre els grans... l’incommensurable Tonino Carotone.
Gaudiu, doncs de Jerôme LaVoix. Gaudiu-lo sols o, encara millor, en dolça companyia.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
