"Molt de tant en tant, ens arribava, fent de paperina a l'arròs, als fideus o a les mongetes, un o altre diari endarrerit..."
Aquest comentari d'en Pla a l'escrit "Bodegó amb peixos", en què recorda una estada de més d'un any a Fornells, m'ha dut la memòria fins a un episodi molt llunyà : amb un professor d'història de l'art antic de la Facultat férem un grup d'estudiants un viatge a Madrid amb autobús; en una parada a un petit poble dels voltants de Guadalajara, vaig entrar a una tenda de queviures a comprar no recordo pas el què, em cridà l'atenció veure damunt del taulell ben desplegat un exemplar de "La Vanguardia". Amb la ingenuïtat que acompanya els anys inexperts vaig preguntar al tender "¿Leen Vds. "La Vanguardia"?", i em contestà "¡Oh!, ¡no!, compramos este periódico porque es el que tiene las páginas más grandes y nos sirven para envolver las judías y los garbanzos..."
Ara, a les tendes, el menjar no s'embolica amb paper de diari (a casa embolica els plàtans perquè la pell no ennegreixi), però durant mil·lenis el papir (i el paper) ha estat l'embolcall de la vianda, especialment del peix, tal com testimonia amb uns versos el poeta Catul, la veu moderna, novíssima, apassionada, sarcàstica i temible que perdura des del segle I.
"La "Zmirna" arribarà ben lluny, fins a les profundes aigües del Sàtrac,
la "Zmirna" serà llegida durant molt de temps pels segles encanusits.
Però els annals de Volusi moriran a la Pàdua mateixa
i serviran sovint de folgat embolcall als verats".
Els peixaters embolcallaven, ara fa 2000 anys, el peix barat amb els fulls de papir usat, més barat que el pergamí, tallat en fulls que formaven quaderns com aquells en què Volusi, el poetastre conservador, publicà els seus Annals.
El món és petit, els diaris també, encara hi ha algun poetastre i el verat ja no és un peix barat.
Un abraç