Bé doncs: Crec que el paper que hem fet des del Principat per mirar de mantenir els ponts cap als veïns del Sud ha estat més aviat lamentable. Des de Catalunya, sovint sense posar un peu més enllà de Tortosa, i més encara sense ni creuar el Llobregat, hem donat per sentat que els valencians, en el fons, voldrien ser catalans, i els hem ofert el nom de la llengua i hem mirat amb condescendència les seves "equivocades" decisions electorals amb una displisència paternalista bastant desagradable.
 
Com deia, conec relativament bé el nord muntanyós de Castelló. I un cop allà, la cosa és ben fàcil d'entendre: aquella gent parlen igual que els de la Sènia, però en diuen Valencià o directament parlar d'ací. Són tant cosins dels catalans del sud com dels aragonesos castellanoparlants, i posats a no manar, se'ls hi en refot que sigui Madrid o que sigui Barcelona qui els hi digui què han de fer. És una terra nacionalment valenciana però on no hi ha hagut cap Renaixença ni cap pes de la burgesia nacionalista, i per tant no hi ha un discurs polític identitari com el del Principat. La qüestió identitària no ha estat mai una cosa proletària/pagesa, sinó més aviat una dèria de gent que tenia el temps i els diners per dedicar-hi esforços, i l'educació i les lectures per poder ser-ne directament conscients.

 Al meu entendre, és per això que les successives versions valencianitzades de projectes nacionalistes de gènesi, biaix o inspiració principatina fan el ridícul més estrepitós al País Valencià. És una qüestió de paradigma: a Catalunya el paradigma d'alguna manera segueix sent el de la burgesia catalanista acompanyada per la menestralia del país. Paradigma que trontolla perquè la burgesia cada cop és menys il·lustrada i la menestralia cada cop menys catalana, però bé, el model encara té la seva inèrcia. El paradigma al País Valencià no té res a veure. A les ciutats, el suplantament de la població autòctona ha estat considerable i s'ha fet sobre una base molt menys organitzada -la manca de Renaixença que deiem abans- i ara passejar-se per València és gairebé com passejar-se per Saragossa o Madrid, i no parlo només de l'aspecte idiomàtic. Als pobles d'interior, malgrat que la llengua hi és molt més present, les estratègies catalanistes no hi troben ressò perquè les orelles no senten la nostra llargada d'ona i sense la caixa de ressonància d'una gran metròpoli més o menys nacional, el nostre cantar de sirenes es perd entre les carrasques i les pedregals.

Bé, no sé si res d'això té gaire sentit, però a mi em serveix per entendre perquè a Barcelona hi troben bona acollida tots els valencianistes a la catalana -vegis aquesta santa casa per exemple- i en canvi al País Valencià no els agrada que a TV3 hi surti el mapa dels Països Catalans. No sé, però estaria bé saber quin tant per cent del vora mig milió de signatures perquè TV3 es vegi al sud PV s'han recollit a cada banda de la frontera...

El més molest de la qüestió és, òbviament, que la situació no és neutra, que hi ha grans interessos estatals perquè Catalunya i País Valencià se separin cada cop més i que València s'entregui en cos i ànima a Madrid. Però des de Catalunya  no ajudem a que les coses vagin gaire millor. Veure el grupuscle d'ERC-PV és tirant a insultant (què hi pinten, a banda de fragmentar un vot ja de per si minoritari?)  i sentir les enceses proclames de les CUP i coses semblants -des del Principat, obviously- reclamant un territori de que va de Salses a Guardamar, frega el deliri i si jo fos valencià pensaria que són una banda de missioners paternalistes que venen a aculturar-me amb més o menys bones intencions. Bé i amb alguna funesta idea assembleària, okupadora o col·lectivitzadora sota el braç, cela va de soi. Alto! que estaria bé que haguéssim pogut articular un país que anés de punta a punta d'allà on s'hi ha parlat el mateix idioma, diga-li català o valencià o el que sigui en algun moment de la història? I tant, seria estupendo, però no ha anat així des de la batalla de Muret, si molt m'apures... I quan vius amb els peus fora de la realitat, els psiquiatres et tracten (i va força bé).

Per tant, tot aquest rollo per dir que penso que ens hem de centrar: aconseguir desencallar la situació al Principat, i a través de l'exemple pràctic, mirar de guanyar simpaties a casa dels cosins -si és que ens les volen donar encara. I és que aviam, per algun motiu Jaume I ja va veure l'assunto més com una confederació que com un sol Estat...